Els occidentals sempre hem tingut debilitat pels abismes, ens agrada treure el nas al caire del precipici i ens rebolquem impúdicament en el fang de la decadència, que és, per altra banda, on s'han pastat les més líriques obres artístiques d'aquesta part del nostre món.
En el segle XVI tant era així, el gust per les ruïnes, que fins i tot els prínceps i els reis en feien construir noves de trinca en els jardins dels seus palaus i es delectaven contemplant les heures que els jardiners reials plantaven entre les pedres.
Al nostre país, en canvi, això del gust per les ruïnes ens ha vingut de nou, històricament parlant, i no és fins fa quatre dies que intentem conservar de la millor manera possible les restes del nostre passat. Empúries va ser un indret abandonat fins a l'inici del segle XX i els claustres romànics els veníem, desmuntats i empaquetats, per quatre rals als americans.
Actualment, com en tot, hem anat fins a l'altre extrem i quedem embadocats davant de qualsevol indici del passat, fins i tot del més recent. No podem gratar enlloc sense trobar fonaments, enderrocs o simplement deixalles, sense analitzar-les, exposar-les i organitzar allò que en diuen ara un centre d'interpretació.
En general ja em sembla bé, val més passar-se de frenada que quedar-se curts. Però molt del que trobem avui en dia al subsòl de les nostres ciutats, més enllà de l'anàlisi dels experts i la seva catalogació monumental, no mereix una exhibició permanent. Hem d'aprendre a separar el gra de la palla i intentar no entrebancar-nos amb un Born a cada cantonada.
