estàvem acostumats a patir pels ametllers. Els ametllers són un xic precipitats i quan comencen a sentir aquella escalforeta primera, després de tants dies de fred, de boira i de vent, s'afanyen a emplenar-se de flors. Les flors dels ametllers són tan tendres i delicades que no hi ha cultura que no els hagi dedicat elogis abrandats. Les capçades blanques semblen fortes i resistents. Es veuen d'una hora lluny. En canvi les flors, vistes de prop, són tan fràgils que un esbufec les pot fer caure. Per això patim. Escoltem l'home del temps. Si anuncia gebre, ens figurem els pobres ametllers enganyats amb tot aquell estol blanc caigut a terra, tacat de fang. Aquest any, però, és molt pitjor. El desconcert floral és considerable. Acabem l'any amb els gessamins plens de poncelles. Diuen que les ginestes són a punt per florir i alguns rosers van tan distrets que també es preparen per la primavera. Com els arbres, que ja no saben si treure fulles noves, si fer caure les velles o si és millor no moure's, que és la manera més antiga i practicada d'estalviar-se problemes. Acabem l'any desconcertats. Tots. Heu-nos aquí, estimats lectors, tres mesos després de les eleccions esperant que el nou govern es constitueixi. El govern de la nostra vida! El desembre passat acabàvem el 2014 esperant que hi hagués unitat entre els partits sobiranistes i acabem el 2015 demanant exactament el mateix. Ara, però, amb un mandat construït vot a vot. Com bé saben gessamins, rosers i ginestes, una flor no fa estiu, ni dues, primavera. I com sabem també tots, la primavera sempre torna, encara que sigui avançada, desconcertant i un xic enganyosa. Qualsevol cosa menys quedar-se quiets, perquè aquest cop, si no ens movem, ens mouran.
