Feia goig veure el monarca assegut sol enmig d'un saló immens. Un rei que tenia necessitat de mostrar els seus atributs; home atrapat al laberint corretjós en el qual potineja primer el seu pare, segon el seu cunyat i tercer la seva germana. Des de l'atalaia que li atorga l'herència esclovellada i repleta de cicatrius mal cosides des de fa segles -l'últim valedor el feixista Franco. Qui pot netejar un malnom? Es pot fer perdonar una nissaga com la borbònica? Llarg es l'esparadrap i fonda arriba la mercromina de l'oblit, tard o aviat però la sang brolla a les finestres dels palaus enrunats, als ulls dels plantígrads abatuts i en les cambres centenàries les cornamentes s'alcen esperonades pel relleix de la impotència. Senyalen els fantasmes i les concubines que despreses de quadres i retrats ancestrals. Si el present és feixuc i ple de gent desagraïda amb la corona, el passat és fosc i poc atractiu, en aquesta anada el rei és deutor d'un pecat original. Qui vol recordar el passat? El rei sol i de veu osca i poc amable s'adreça als súbdits, als guardians del seu estatus per proclamar al poble baix que l'ha de venerar com ensenya sagrada: la pàtria! No s'atreveix a comentar res dels fets contumaços que diuen que en trenta anys la monarquia tota sola ha perdut la poca dignitat que tenia. En aquesta història no cal que el rei estigui despullat per dir-li que seu damunt d'un tron de corrupció i penoses maniobres ordides per una cort podrida de cobdícia. Ell l'alimenta per l'essencial en tota monarquia: mantenir l'estirp al poder per damunt de tot. Estem ficats en un món relliscós, líquid i en el qual se'ns roba i mana per via vaginal.
