Darrerament, estic acostumat a llegir i escoltar persones que interpreten el món actual com un lloc on no es pot perdre pistonada, on s'ha d'anar a velocitat de llampec, on hem d'estar constantment alerta dels canvis per no quedar endarrerits. On demà res serà igual a avui i pobre de qui no se n'hagi assabentat ni reaccioni. Els moviments socials, econòmics, culturals i polítics es mouen molt més ràpid del que ens pensem. Ai d'aquell que no es recicli a temps perquè caurà al pou. Hi ha qui compara aquesta situació a la que existia a començaments de segle XX, on tot es movia a velocitat de vertigen, augmentaven les desigualtats, el progrés il·limitat era l'aposta de les elits. I tots sabem com va acabar aquell món: amb la primera guerra mundial, fruit de la competència i de la recerca de l'expansió. Ahir dinava amb un advocat que darrerament sembla més un filòsof. Em deia que cada cop aposta més per recuperar els hàbits tradicionals, les rutines, la serenitat i el temps perdut (és un gran lector de Marcel Proust, òbviament). Deia que un dels errors dels nostres temps és voler anar massa de pressa, pensant que res ens pot aturar. No sabem frenar quan, de vegades, és necessari. I, qui no se n'adona, pot acabar estimbant-se de les pitjors de les maneres. En un món tan canviant no hi ha res pitjor que prendre decisions sense pensar-hi. L'important no sempre és el més urgent. Obro el diccionari de la llengua catalana per descobrir noves paraules del nostre idioma ple de riquesa que no fem servir. Em trobo el següent verb: manifassejar. Vol dir: manejar arbitràriament afers d'altri, especialment d'una col·lectivitat. I és que avui en dia, a tots els nivells, per culpa de tanta obsessió per la velocitat, manifassegem massa.
