S'ha equivocat confiant en la gent. En la veritat de les persones... La història és la vida de les idees. No l'escriu la gent, sinó l'època. La veritat de les persones és un clau en el qual tothom penja el seu barret». Això ho diu un testimoni, algú que havia format part de l'aparell del Kremlin abans que l'URSS comencés a fer aigües. Ho recull Svetlana Aleksiévitx, premi Nobel de literatura, i autora de Temps de segona mà. La fi de l'home roig, un llibre monumental.

Hi ha moltes formes d'entendre l'escriptura. Svetlana Aleksiévitx ho deixa clar al pròleg: «Sempre m'ha atret aquest espai petit: l'ésser huma». I per fer-ho, viatja pel que queda de l'antiga URSS: Rússia, Bielorússia, Ucraïna... Un dia va conèixer una dona que viatjava cap a Txetxènia a buscar el seu fill al front. «No vull que mori, no vull que mati», li va dir. Va pensar que aquella era una dona lliure. L'Estat no la posseïa, com sí que posseïa la majoria, també el seu pare, que va començar a «creure» en el comunisme després del primer vol espacial de Gagarin.

Quan hi havia Olimpíades els esportistes soviètics fugien a l'Occident. Els soviètics -deien- donaven el que fos per uns texans. Llegendes que s'explicaven aquí a finals dels anys 80, quan el passaport encara ens impedia viatjar a l'URSS y sus satélites.

Hi ha literatures de moltes menes. Podem fabular històries alambinades. Desfermar la fal·lera del «jo» al centre del món. I encara hi ha literatures que fan un gran servei ala lectors, al món. A Temps de segona mà hi ha totes les contradiccions de l'ésser humà vistes a la menuda. Les vides que va esclafar el comunisme, també quan queia. El clau on milions de vides van penjar el seu barret.