Repetim

19.03.2016 | 00:00
Repetim

L'horror sempre torna i sempre s'assembla. Aquest dies de març, fa 78 anys, queien damunt Barcelona i els seus habitants més de 40 tones de bombes. Un miler de morts en dos dies i mig. Fa cinc anys començava la guerra a Síria. Cauen tones de bombes i la gent mira de salvar-se com pot. Torna l'horror i ens enxampa, com sempre, amb les mans buides. Com fa anys, a Kosovo. No tenim res a oferir o no volem oferir res. Les lleis es fan en temps de pau. Quan la pau, afortunadament, es converteix en normalitat, i la guerra és una idea que es va buidant de continguts. Com si ja no tingués res a veure amb nosaltres. Una experiència delirant i absurda. Que ho és. Però la realitat es torna a imposar. A Corea del Nord condemnen un jove nord-americà a quinze anys de treballs forçats. Provava de treure del país un cartell de propaganda política. La llibertat. Contra la guerra ho hem dit tot. També contra els exilis i les fugides i els dolors. No sembla que sigui temps de paraules, sinó de fets. Però els fets s'escapen. No existeixen. Els refugiats entomen la pluja en un fangar, esperant uns fets que no arriben. No hi ha res més atzarós que el lloc on has nascut, repetia la meva àvia. Europa no pot carregar les culpes de tot el que passa al món. Però tampoc no pot mirar cap a l'altra banda cada cop que hi ha problemes. Perquè tot és molt fàcil quan les coses van bé. Quan som joves. Quan estem sans. Quan tenim feina. Quan els alumnes creuen. Quan els fills progressen. Quan els diners corren. Quan els nois ens somriuen. A La fi de l'home roig, de Svetlana Aleksiévitx, hi ha tots els horrors. Si l'hagués comprat fa vint anys no l'hauria pogut llegir. És l'horror que sempre torna i sempre s'assembla.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema