Només a un ianqui mal aconsellat se li pot acudir viatjar a Cuba acompanyat de la dona i les criatures. Com em deia un amic aquest dia veient la família Obama aterrant a l'Havana, això és com anar a sopar a El Celler de Can Roca i portar de casa un tupper amb les postres.

Aquí hem perdut una mica el costum de festejar coristes i vedets, tan de moda fins entrats els anys setanta, però a Cuba encara es porta. A Cuba em va treure a ballar una corista mulata del Tropicana, vestida només amb unes plomes al cap, unes sabates de taló als peus, i un tanga situat al final d'unes cames quilomètriques, eternes, infinites. Ballarina, mulata, Tropicana, tres paraules que justifiquen una vida. Abraçat a aquella reina d'ivori que em treia un pam, semblava un nen de pit buscant refugi entre els braços de la mare.

-¿Me cambio y me invitas a cenar, mi amol?

A veure quin nen de pit es negaria a convidar la seva mare. No havien passat vint minuts que estàvem asseguts i agafats de la mà -amb l'altra no deixava de pessigar-me per constatar que no estava somiant- al restaurant del mateix Tropicana. Una ullada als preus em va fer decantar per un sandvitx de formatge, esperant que la meva vedet fos prou considerada per fer el mateix.

-Un lenguado a la menuiére

En fi, no em tiraria enrere si he arribat fins aquí. Mentre comptava mentalment quant duia a la butxaca, va venir el cambrer en la meva ajuda, o això vaig creure quan va informar a la «señorita» que s'havia acabat el peix.

-Entonces tráigame una langosta

El sopar va consistir en una mulata devorant una llagosta gegantina davant d'un blanquet que rosegava un misèrrim entrepà de formatge. Ella no es va conformar amb la llagosta, la seva capacitat gastadora igualava l'amatòria, si no la superava. Si volia fumar li havia de comprar un paquet. Si volia foc no en podia demanar, li havia de comprar un encenedor. Jo a tot deia que sí: una vegada realitzada la primera inversió no et pots retirar fins aconseguir beneficis. A darrera hora, després d'haver demanat diners als amics perquè ja estava esquilmat, vaig aconseguir ficar-la en un taxi sense que pretengués comprar-lo i dur-la als apartaments. Li hauria comprat el taxi si me l´hagués demanat, confesso que li hauria comprat. La resta de la nit són imatges que em passaran per la retina, diuen, moments abans de morir. Algú pensava que enllitar-se amb una corista surt barat? Llegeixin Vida privada, de Josep Maria de Sagarra, i veuran que tota la vida ha requerit un dispendi.

A Cuba els contrastos són tan pronunciats que dies després de tocar el cel amb les mans, em trobava a l´infern: en una ciutat de províncies, acabat de despertar en una casa desconeguda i sense recordar res de la nit abans. La gola seca, l´alè pudent, el sol inclement i jo caminant pels carrers sense asfaltar, polsosos. La nit abans s´havia celebrat a tot el país el 80 aniversari de Fidel, i el rom havia corregut amb generositat. Em refugio sota un arbre, en una plaça, amb la vana esperança que l´ombra em revifi la memòria. Una altra mulata se m´acosta. Res a veure amb la de dies abans. Anciana, petita, arrugada, vestida pobrament, gairebé desdentada i amb un bastó que l´ajuda a caminar tot i la coixesa. Em demana unes monedes. N´hi dono i continuo dormitant. En aquestes, la dona s´acosta a un parell de turistes -rara avis en aquell poblet- , que també li donen unes monedes, però un d´ells no es pot estar d´ironitzar sobre la situació de la vella mulata: Qué? Viva Fidel, verdad? La pidolaire, captat el sarcasme, se´l mira amb altivesa, diria que fins i tot creix uns centímetres la seva minvada estatura abans de respondre-li.

-Pues sí, viva Fidel. Porque yo soy pobre y negra, pero si estoy enferma voy al médico y me atienden como a todo el mundo, y si necesito alguna ayuda también me la van a dar, cosa que antes no ocurría. Viva Fidel, y que viva por muchos años!

Aplaudiments d´alguns cubans que van assistir a l´escena. Mutis dels dos turistes. Cau el teló.

Les dues mulates, tan distants en edat, reflecteixen el que és Cuba. Un país que sap utilitzar els seus encants per treure´n profit, però també un país orgullós del que ha aconseguit, al qual la pobresa no ha fet perdre un bri de dignitat. Dubto que Obama hagi conegut la realitat que vaig conèixer jo. Massa assessors i massa família, quan la veritat està en les mulates.