fa dies que tinc el Quadern gris damunt la taula. És una tercera edició de 1977, d'aquells de l'Obra Completa, amb tapa dura de color granat, sobrecoberta de plàstic transparent i mitja guarda de cartolina blanca, encapçalada per les inicials de l'escriptor de Palafrugell en un tipus de lletra que si no és Clarendon, s'hi assembla molt.

Els llibres d'en Pla s'hi passegen sovint pel meu escriptori, però aquest feia molt que no l'hi tenia, suposo que és de més mal remenar que Les hores, i menys concret que les guies, les cròniques o els viatges. Tot i així, s'hi ha passat un bon temps. No l'he obert fins ara, perquè m'acompanya fins i tot només amb la seva presència. Més enllà del que s'entén per literatura, Josep Pla és com de la família i un sempre té la necessitat de recordar els seus, la seva imatge o la seva veu llunyana.

Josep Pla situa els fets dietaritzats del Quadern gris entre el 8 de març de 1918 i el 15 de novembre de 1919, o sigui, que ja falta poc perquè ens atabalin amb una celebració d'aquelles amb comissari i muntatge al Teatre Nacional.

L'inici del llibre el fa coincidir amb el seu aniversari, a Palafrugell, perquè la universitat estava tancada a causa de la grip. De postres, la seva mare serveix «una gran plata de crema cremada i un pa de pessic deliciós...» i s'acaba amb els preparatius del primer viatge a París com a enviat de La Publicidad. Entre una cosa i l'altra, en un dia de maig com avui, Pla descobreix -de manera semblant com ho podia haver fet Aureliano Buendía- que posar-se un tros de glaç a la boca li dóna la sensació física de l'estupidesa.