S'ha estrenat la darrera pel·lícula sobre la figura de Tarzan (La llegenda). És un dels primers super-herois de la literatura i del cinema, un personatge que ha viscut innombrables aventures des del 1912 i que té superpoders, sobretot a l'hora d'entendre's amb bèsties de tota mena d'estirp i condició. Un mestre a l'hora de volar entre la jungla, de penjar-se de lianes i ritortes amb l'elegància d'un ironman d'alta graduació. És curiós com periòdicament el món del cinema revisa el mite, costa entendre'n les raons quan es veu el pobre resultat. Llavors, un s'adona que l'ànsia de revisitar la llegenda no se sustenta en l'home-mico, sinó en els micos. A mesura que la tecnologia digital conquereix els racons de la jungla cinematogràfica, el subgènere dels simis assalta les pantalles, és com si cada generació hagués de tenir la seva Chita, el seu King Kong o també, l'univers del planeta dels simis. Tarzan, Cocodrilo Dundee o Paco Martínez Soria representen l'home rústic que s'ha d'enfrontar amb la complexitat de la mentalitat colonitzadora i urbana. Segurament qui va saber reflectir amb passió i dolor aquest fet va ser François Truffaut amb L'enfant sauvage (1970). Sigui com sigui, estem de sort perquè gràcies a l'encertada tecnologia de principis de segle, els ximpanzès, goril·les i orangutans, recorren amb tota precisió de detalls, les selves africanes convertint-se en els autèntics protagonistes. Tarzan i Jane esdevenen secundaris i l'aventura es consuma entre impressionants efectes que han deixat de ser especials per convertir-se en habituals. És esgarrifadora la capacitat humana d'adaptar-se a les efímeres fantasmagories del cinema.
