Agitació

19.10.2016 | 07:26

Comença l'últim acte del sainet de la investidura. Per començar, Pablo Iglesias ha sortit d'escena proclamant que l'aritmètica parlamentària és per als que juguen al joc de les cadires i que ell torna a situar la seva prioritat política a prendre les places i els carrers. Mentrestant els socialistes, que volien passar de perfil, s'hauran de retratar. La negativa del PSC de votar una altra cosa que No a Rajoy només deixa l'alternativa de trencar el grup o de fer el numeret que un grapat dels diputats mirin cap a un altre costat. Si algú hagués escrit un guió sobre com deslegitimar els partits i el sistema nascut de la transició no ho hauria fet millor. Es pot estar o no a favor de la idea que la governabilitat justifica fins i tot un acord entre contraris, però això sempre que aquest pacte se sostingui en un projecte que inclogui uns objectius mínims que donin valor a l'esforç de les parts i per respecte als seus electors.
Qualsevol altra sortida, per molt imaginativa que sigui la seva posada en escena, pot fer passar vergonya fins als més fervents defensors dels espais per l'entesa. La disciplina és una virtut quan no anul·la la intel·ligència. La lògica sembla que demanaria governs forts en temps de dificultats per prendre decisions, però el sentit comú perd contra l'anàlisi de la gestió que s'ha fet de les majories absolutes. No hi ha govern que es justifiqui per si mateix, sinó per allò que fa. Ni cap posició política que no s'hagi de justificar i, sobretot, de la qual calgui presentar comptes. Aquesta hauria de ser una màxima ineludible per als que estan disposats a exercir la responsabilitat des del seu escó i no tinguin la temptació d'amagar-se darrere de l'agitació i els eslògans.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema