i ha coses que es mouen malgrat la llei i les sentències, que encara que es vulguin aturar, irrompen en la vida quotidiana i s'escampen arreu. Els temporals en són un exemple, no fa gaire que hem vist com el mar rebot i rosega la costa i s'endú les construccions humanes. L'aigua sempre vol recuperar el seu camí i territori. És una metàfora que remet a les marees humanes de l'independentisme, una força de gran calatge que quan es mobilitza emplena els carrers amb una important escuma d'estelades. No és un suflé. El fet que s'assegui al president de la Generalitat i a dues conselleres a la banqueta dels acusats comporta observar com l'immobilisme està disposat a defensar-se gràcies al mur de contenció de la llei espanyola. Assetja les idees polítiques que volen crear una nova realitat. Han començat una sèrie de judicis als polítics catalans, estratègia enfocada a jutjar l'independentisme criminalitzant-lo. Arribem al punt d'haver de contemplar com des del president fins a l'últim voluntari del 9-N se'ls acusa d'il·legalitats i d'haver actuat fora de la llei ja sigui per acció o per omissió. Un laberint legal enfocat a inhabilitar polítics i que encara no ha sentenciat si és de llei trencar uns ous per fer una truita. La metàfora perfecta ha estat quan el vent de Catalunya s'ha endut la bandera espanyola de la cúpula dels jutjats mentre declarava el president, dret a llei s'hauria d'haver detingut aquest vent revolucionari. L'unionisme monàrquic no para d'exclamar-se, el referèndum no pot ser, és impossible. La llei no permet la independència i eppur si muove!
