Santos

17.12.2017 | 07:04

a mort del compositor i pianista Carles Santos (Vinaròs, 1940-2017) ens situa al final d'una època. El mestre va compondre una obra que pouava de la poesia experimental de Joan Brossa. Santos va sorgir projectant imatges sorprenents i que la gent no estava acostumada a contemplar. Desenvolupava una visió plàstica impactant, amb la qual oferia un estrany diàleg amb el seu instrument, sobretot, quan va empènyer, no sense dificultats, un piano de cua pels carrers i avingudes de Barcelona, amb una noia vestida de vermell estirada al damunt. Aquesta imatge representava la metàfora del que, en bona part, seria el seu món artístic i creatiu: la lluita i l'amor per la música i la recerca de la bellesa. Una bellesa que fugia dels perímetres convencionals. El piano utilitzat com si es tractés d'una bèstia fenomenal que volia ensinistrar i amb la que tenia una relació intensa i passional. Va fer caure un piano al mar, va oferir un mall perquè, els assistents a una exposició, en trinxessin un i, també, va tocar un Steinway a cops de puny. La seva música provenia d'una visió operística de la vida i es va endinsar en espectacles teatrals que remetien a una abstracció circense i carregada de simbolisme. Els actors de vegades esdevenien notes d'una composició amb la qual l'autor, amb contenció i també amb excés, visualitzava la música. I el silenci. Com Brossa, també era un provocador, un creador que utilitzava els objectes per configurar poemes visuals que remetien a l'essència més agosarada de les avantguardes. Una gran obra, alhora, minimalista i polifònica, cosida amb els pentagrames de la imaginació, l'erotisme i el sentit de l'humor.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook


Enllaços recomanats: Premis cinema