Igual que hi ha una llegenda no escrita que diu que sempre apareix una nova versió de King Kong als albors d’una crisi econòmica o com a producte d’ella, també hi ha un altre mite cinematogràfic que ratifica que les pel·lícules musicals sorgeixen per ajudar-nos a sortir d’un moment social complicat o convuls. Potser és una casualitat, però el musical s’ha convertit en un dels gèneres que han ajudat a definir aquesta temporada a través d’un bon grapat de propostes de caràcter ben divers que s’han caracteritzat pel risc i per la seva capacitat per posar sobre la taula qüestions que entronquen amb els interessos del nostre present, amb problemes que calia abordar des d’una perspectiva fresca i una consciència social més reivindicativa. La intolerància, el racisme, el sexisme, el masclisme, l’homofòbia i els estigmes que provoquen s’han convertit en els temes fonamentals d’un grapat de musicals que defineixen a la perfecció el moment on vivim.
L’any va començar amb la massa convencional Music, el projecte de la cantant Sia en què s’ajuntava l’autisme, la drogodependència i la crisi d’identitat en un drama indie amb moments de fuga a mode de videoclips onírics i coloristes. Era tan rara que podia provocar rebuig, però tenia la particularitat d’intentar trencar els estereotips i les convencions i adaptar-los, en aquest cas, a la personalitat de l’artista.
Racisme, exclusió... Després d’haver triomfat en streaming durant la quarantena amb Hamilton, Lin-Manuel Miranda s’ha convertit en un de els grans protagonistes de la temporada. Al juny es va estrenar la versió cinematogràfica de la seva primera obra teatral, En un barri de Nova York, on va voler parlar de racisme estructural, d’exclusió, però també de l’energia i l’esperança, els somnis i el esperit de lluita de la comunitat llatina, dels dreamers. L’adaptació del director Jon M. Chu (que ja va aportar el seu estil a Crazy Rich Asians) i la guionista Quiara Alegria Hudes es va convertir en una autèntica explosió de lluminoses coreografies de carrer en què es va posar de manifest que a més de les cançons, dels ritmes i dels balls, l’important era el missatge: «No som invisibles, tenim veu» o «junts serem més forts». Poc després va aparèixer a Netflix Vivo, pel·lícula d’animació amb Lin-Manuel Miranda com a doblador i compositor de la banda sonora que va demostrar que Sony Pictures Animation, després de Spider- Man: un nou univers i Els Mitchell contra les màquines, semblava estar disposada a experimentar des de les entranyes del sistema, en aquest cas donant curs a Miranda per explorar les seves arrels musicals, una cosa que també s’ha encarregat de practicar a la producció de Disney Encanto, una altra pel·lícula on es reivindica la identitat llatina i que s’ha beneficiat dels seus meravellosos temes, disposats a quedar ancorats a l’imaginari col·lectiu, com ja va passar amb Vaiana.
Finalment, fa tot just unes setmanes es va estrenar l’esperada Tick, tick… Boom!, en què Lin-Manuel Miranda es posava, per fi, darrere de la càmera per signar la seva òpera prima. Com no podia ser d’una altra manera, es tracta d’un projecte molt personal i especial, una carta d’amor en forma de biopic lliure sobre un home, Jonathan Larson, que va aconseguir introduir temàtiques socials a Broadway, com el multiculturalisme, els drets de la comunitat LGTBI, les addiccions o la sida (a Rent) convertint-se al pont entre Stephen Sonheim i el mateix Miranda. A Tick tick… Boom! es parla de l’obsessió creativa, de la lluita per aconseguir els somnis des de les entranyes de la més pura marginalitat, el que impregna la pel·lícula de l´esperit dels outsiders. Una autèntica meravella.
La nova versió de Ventafocs protagonitzada per Camila Cabello també incloïa novetats. A més de ballar-se al ritme d’himnes pop, la fada padrina era queer (Billy Porter), la protagonista no volia casar-se amb el príncep blau, sinó ser dissenyadora de moda i hi havia una major inclusivitat de gèneres i de races, així com un inequívoc alè feminista. Un conte de fades per a les noves generacions allunyat dels estereotips que durant dècades han afectat aquestes històries a base de classisme i misogínia. A Amazon Prime Video vam poder gaudir també de Todos hablan de Jamie, adaptació d’un musical sobre la vida d’un jove de 16 anys que vol ser drag queen i que s’ha d’enfrontar al seu dia a dia, al bullying ia l’assetjament sistemàtic per ser diferent. Jonathan Butterell compon una emocionant coming-of-age amb cançons de Dan Gillespie Sells que parlen de la repressió, de la identitat i de la necessitat d’alliberar-se dels tabús.
També inscrita a la delicada etapa de descobriment adolescent trobem Querido Evan Hansen, de Stephen Chbosky, que torna a indagar, com ja va fer a Las ventajas de ser un marginado, en aquest impàs juvenil com a font de totes les nostres inseguretats posteriors, en aquest cas, a través d’un altre tema de gran impacte social com és el de la salut mental. Potser ha estat Leos Carax amb Annette el que més hagi arriscat a l’hora de portar l’essència del musical (deconstruït) a les últimes circumstàncies a través d’una partitura composta pel duo Sparks íntegrament cantada per explicar la història d’una parella a través de la que va emergint l’ombra de la masculinitat tòxica fins que la violència masclista acaba per evidenciar la naturalesa monstruosa de l’home.
L’any acaba per la porta gran amb el West Side Story de Steven Spielberg, en què el director recrea l’històric musical de Robert Wise des d’una perspectiva ideològica renovada que es tradueix en una major racialització en el repartiment, així com a la plasmació la xenofòbia a què s’ha d’enfrontar l’emigrant en un entorn hostil, l’Amèrica del Nord d’ahir i avui.
Enrere queden els musicals on només triomfava la pirotècnia visual i el mer divertiment. Ara el gènere es converteix en un espai polític per parlar dels problemes que preocupen a la actualitat en un moment al que hi ha poc lloc per a la més pura fantasia que afavoria, per exemple, un clàssic com El mag d’Oz. Fins i tot en una pel·lícula tan aparentment inofensiva com Canta 2! hi trobem no només un discurs de superació, sinó també una crítica a l’establishment i al capitalisme que anul·la la nostra llibertat d’expressió.
