Juan Genovés, amb qui Isadora Willson mantindria certes afinitats formals i conceptuals, ho tenia clar: «Només em preocupen les persones i les agressions a què es veuen sotmeses. Aquest és el meu tema. L’interpreto de diferents formes, però en el fons no puc sortir d’aquí», explicava el valencià en una entrevista realitzada per Manuel Vicent. L’objectiu era aquest: mantenir-se fidel a una mirada aèria que denunciava allò que succeeix arran de terra. En darrera instància, es tractaria de fer bona l’asseveració d’Stendhal però en sentit contrari: si per a l’escriptor francès, la política en una obra literària era «com un tret de pistola enmig d’un concert», per Genovés seria «un tret enmig de la pintura» que desperta l’espectador immers en aquell somni de la raó que, des de Goya, produeix monstres. Wilson fa alguna cosa semblant: recordar-nos qui som i on ens trobem.
