El guionista i director John Michael McDonagh s’ha convertit en una garantia d’interès gràcies a títols com L’irlandès o Calvary, on demostra una gran capacitat per donar la volta als gèneres i explorar els racons més foscos de la condició humana. El seu estil es consagra ara amb Los perdonados, una singular combinació de thriller psicològic, drama sentimental i aventura exòtica que en tot moment porta l’espectador per camins inesperats i que juga amb tants estils que et deixa desarmat des dels cinc minuts de metratge. Això és tant mèrit de McDonagh com d’un repartiment d’actrius i actors en estat de gràcia que saben jugar amb els matisos dels seus respectius personatges. Els protagonistes són David i Jo Henninger, un matrimoni marcat per la diferència d’edat i d’actituds vitals, fins al punt que es troben al límit del divorci. Per provar de tancar algunes ferides accepten la invitació d’un vell conegut per passar un cap de setmana en un hotel de luxe del Marroc i assistir a una festa exclusiva en què tots els convidats provenen de les altes esferes. Però la nit que se celebra l’esdeveniment, David i Jo atropellen un adolescent que es disposava a atracar-los, obrint un conflicte amb el líder d’una comunitat local. Mentre David prova de reconduir la situació anant al cor del desert per trobar-se amb ell, Jo es queda a l’hotel, on aviat descobreix que el seu matrimoni està més degradat del que es pensava.
Los perdonados té una mica de tot. Comença com una radiografia de matrimoni més o menys sofisticada, evoluciona cap al thriller d’aires hitchcockians i després ja no para de transmutar en registres divergents però estranyament harmoniosos. Enganxa, sorprèn i desconcerta en dues hores, una fita que no és a l’abast de tothom. El millor és com furga en les contradiccions dels personatges a partir d’una idea arriscada que sap resoldre molt bé: no fa cap mena d’esforç per aconseguir que els protagonistes et caiguin bé. Al contrari, són voluntàriament desagradables, amorals i classistes, com si la deriva moral que travessen sigui una sort de càstig bíblic com a conseqüència de la seva falta d’empatia.
Hi fa molt la gran feina de Jessica Chastain i Ralph Fiennes, en un recital de recursos absolutament enlluernador, però també la presència de secundaris com Caleb Landry Jones, Saïd Taghmaoui, Abbey Lee, Mourad Zaoui, Ismail Kanater, Christopher Abbott, Alex Jennings, Marie-Josée Croze i Matt Smith. Atenció a la curiosa disposició dels títols de crèdit (plena de sentit, quan penses en la resolució de la història) i la notable banda sonora de Lorne Balfe, un dels compositors més versàtils del cinema actual.
