La Vall de Bianya, de tan verda, podria arribar a resultar tediosa a la vista si no fos perquè diferents masos i casalots puntegen, alterant-la, la continuïtat del paisatge. Es tracta de volums poderosos gairebé sempre quadrangulars que, plantats com estan al mig d’un prat, ben bé podrien ser la versió garrotxina dels cèlebres Moai de l’Illa de Pasqua: enlloc d’estar fets amb pedres de la cantera de Rano Raraku, que també té un origen volcànic, construccions com el mas Sobeies (conegut també com a mas Socarrats) exhibeixen als seus murs tota una col·lecció de materials ignis i piroclàstics encapçalats, en darrer terme, per l’impenetrable basalt, principal responsable de la seva aparença fosca i un xic llòbrega.
En aquest sentit, el contrast no pot ser més extrem: una jornada dedicada a la creació contemporània a l’aixopluc d’una construcció gairebé mil·lenària. I és que, a grans trets, aquesta seria l’ànima de la Bianyal: reconciliar l’art d’avui amb la història i el paisatge inventant possibilitats insòlites i fomentant la col·laboració entre artistes, col·lectius culturals i, més important encara, una «població neòfita» que segueix veient en les practiques artístiques actuals un joc intricat i indesxifrable o, en el pitjor dels casos, una provocació gratuïta.
La millor demostració de que és possible imaginar una forma de conciliació que abraci totes les èpoques i tots els formats ens la va regalar, en l’edició del 2019, l’Irene Solà: gràcies als responsables de Cultural Rizoma, amb seu a Celrà, l’artista i escriptora va poder dur a terme un exhaustiu procés de recerca on la realitat i la ficció s’entortolliguen com dues serps en plena voràgine copuladora. El resultat, un opuscle deliciós que s’activa mitjançant algunes troballes sorprenents, com ara els dos molars de mamut descoberts per Xavier de Bolós a la vora de l’esmentat mas Sobeies. L’altra demostració de que és possible imaginar una forma de conciliació entre l’esfera pública i la privada ens la va regalar, en aquest cas, l’Amadeu Mestres quan va fer donació a la Vall de Bianya d’aquest conjunt monumental difícil de valorar. Ho explicava, a finals del 2018, en Xavier Valeri a les pàgines d’aquest mateix diari: «L’Ajuntament de la Vall de Bianya, en un dels seus darrers plens, va aprovar acceptar la donació gratuïta de la finca denominada mas Sobeies, situada al costat de l’ermita de Sant Andreu de Socarrats. La cessió inclou les terres, el bosc, la cabana i els coberts agrícoles». I no només això: «Amb el conjunt de la donació s’inclou una relíquia de la Veracreu que, coincidint amb la festa commemorativa dels 900 anys de l’església, van portar en processó al voltant del temple, van fer la benedicció del terme amb la relíquia i van cantar goigs a la Mare Déu del Roser».
La Garrotxa té aquestes coses: sap fer la viu-viu entre sants i tradicions atàviques sense renunciar al present ni a les seves múltiples contradiccions. Potser per això aquesta darrera edició de la Bianyal sembla pensada per contraposar els temps efímers que marquen els frenètics ritmes actuals a l’aixopluc, com dèiem, d’unes pedres que semblen riure’s de nosaltres des de la seva temporalitat geològica. En paraules del col·lectiu organitzador, demà dissabte serà un dia trepidant: «La jornada s’organitzarà en un format intens d’un sol dia, privilegiant la lògica temporal pel damunt de l’espaial. Cada treball tindrà 30 minuts per a desplegar-se, a partir d’una escaleta temporal partida entre matí i tarda. Al llarg del matí es presentaran cinc treballs i a la tarda els quatre restants. Les intervencions no estaran muntades prèviament, sinó que en el lapse de temps proposat hauran d’aparèixer i desaparèixer».
Sigui quin sigui el resultat d’aquesta jornada, el silenci tornarà a imposar-se a les diverses estances d’un edifici que caldrà gestionar. Pel què sembla, l’Ajuntament valora la possibilitat de traslladar-s’hi, però també s’ha sondejat a la població perquè facin propostes d’usos. Per fortuna de tots plegats, els papers de la família ja estan dipositat a l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa, lluny de les grapes maldestres de la classe política: allà podran ser estudiats amb calma, segurament la mateixa calma que empraran per decidir que fan amb les terres i les pedres caigudes del cel.
El gruix del fons —explica Xavier Puigvert i Gurt— està format per un conjunt de 112 pergamins que es conservaven, en bon estat, a les dependències de la masia. Aquests pergamins constitueixen dos subfons estretament vinculats. En primer lloc, 58 unitats (datades entre 1216 i 1647) corresponen a les escriptures de la família propietària del mas. En segon lloc, 54 unitats (datades entre 1299 i 1618) són documents generats pel benefici de la Santíssima Trinitat de Sant Feliu de Girona, creat pel canonge Bernat de Socarrats i mantingut al llarg del temps sota el patronatge de la família.
