D issabte en un diari digital i diumenge, més ampliat, en el Diari de Girona, vaig publicar el que m'havien exposat altes fonts de CDC i una d'ERC: que Mas sap que ha d'"administrar una derrota". Vaig afegir que una font del PSC no en sabia res. En el PP no hi tinc fonts.

En canvi, a La Vanguardia, el mateix diumenge hi vaig trobar un revelador article del principal servidor de CDC a la premsa escrita, Jordi Barbeta. "A Madrid -escrivia?- comença a guanyar terreny, més en l'àmbit del PP que no pas en el del PSOE, la teoria segons la qual convindria donar una sortida a Artur Mas en forma de consulta, perquè si Mas no se'n surt, el que vindrà serà més complicat i perillós". Sempre estem igual: Mas farà allò que a tothora ha dit que no faria, però novament la culpa serà de "Madrit".

Encara hi ha més. Ahir Agustí Colomines, fins fa quatre dies director de la fundació de CDC, afirmava en El País que "si (Mas) segueix la via que li està imposant ERC, anem al fracàs total".

Les Misses estan dites i, més sol que mai, Artur Mas està oficiant només cerimònies de la confusió. Ahir va tenir l'acudit que convocar-ne una a les sis de la tarda, hora erma per llargues discussions. Li'n suggeriria una altra: "La Catalunya independent i la pesca de la truita de riu". O una tercera: "Com es pot governar tan malament com per acabar ni podent presentar un pressupost".

Les trobades deliberadament inútils tenen com única finalitat: tapar que Mas només està "administrant una derrota", expressió que usa en privat. És com aquells mals capitans que quan el vaixell s'enfonsa només pensen en el seu bot salvavides.

Vaig ser el primer a publicar que Mas ha assumit que està derrotat. Ja ho sabia, atès la cúpula de CDC, i no dic res de la d'UDC. Per això no rectifico, ni ho matiso.

Mas també fracassarà a l'hora d'atribuir la culpa als altres. N'ha abusat descaradament i ben personalment. El viatge inaugural de l'AVE a Girona, on Mas no va deixar a Rajoy ni exposar propostes apaivagadores va ser massa escandalós. Mas hauria hagut de fer de bomber i ha actuat, des del primer dia, com un incendiari.

Mas volia esdevenir una llegenda. Es veia com pare de la pàtria o com a presoner polític del "país veí". Acabarà com un histriònic, com un Zapatero. Aquest ho va ser de l'ultraesquerranisme i Mas ho serà de l'ultranacionalisme. Són personatges que només poden tenir una bestiesa en el cap, perquè, per sort, dues no hi caben.

Com formulà el filòsof francès Émile Durkheim, Zapatero i Mas acrediten que tota representació col·lectiva té elements de deliri. Fou evident amb la Primera ?Guerra Mundial, que afectà Durkheim. Encara és més evident ara, amb la globalització. Avui identitats i àmbits de tota mena estan barrejats i afectats els uns pels altres.

Què separa l'economia de la política? Què ho fa entre la cultura i les conviccions socials? Qui s'imposa, les organitzacions supranacionals o les globals? Qui pesa més, la cultura o l'economia? On se situa les religions i les antireligions? Quin és el paper (crec, amb tristesa, que més gran que mai) de les identitats generacionals?.

No tenint ni idea del fet nacional ni del pensament polític, ni de l'economia, ni del món globalitzat, Mas va voler recuperar un cadàver, el de l'Estat nació. Fer-ho des del catalanisme i presentant-ho com un pas endavant sempre va ser de bojos. Com que Mas no entenia res sobre res va obrar com tots els gurus: es va inventar una parcel·la d'encara no se sap què, per usar-ho com a remei per a tots els mals.

S'entén que ara Mas no sàpiga "administrar una derrota". Hauria de començar pel començament i explicar de veritat com el cap se li va girar el dia de les eleccions, el 25-N. No ho farà. No té coratge.