La setmana vinent serà més divertit. Això és molt avorrit». Aquesta curta frase pronunciada per Jordi Montull en finalitzar el primer dia del judici va encendre totes les alarmes. Ja feia dies que s'especulava amb un possible pacte entre els dos principals acusats (ell i Fèlix Millet) amb la fiscalia amb l'objectiu de rebaixar la pena per evitar que Gemma Montull anés a presó.

Jordi Montull, amb ironia i un cert cinisme, confirmava que els ocellets cantarien quan els toqués declarar. Ningú sabia, a excepció d'ells dos, fins a on arribarien. Les estratègies de les defenses de Convergència i el seu antic tresorer, Daniel Osàcar, davant del dubte es van afanyar a renunciar ni més ni menys que a 36 testimonis, la majoria dirigents i exdirigents de CDC.

Una sola frase que va fer tremolar tot l' establishment convergent. Fins a on arribaran Millet i Montull? Aniran més enllà dels dos càrrecs tècnics Carles Torrent (extresorer ja mort) i Daniel Osácar? Arribaran a algun responsable polític? Revelaran la «x» del cas Palau?

La memòria selectiva de Millet i les passades de pilota entre un acusat i l'altre perquè algunes de les dades clau continuessin en el més estricte dels secrets va jugar a favor del partit. Els seus dirigents van respirar tranquils quan l'expresident del Palau de la Música deia en seu judicial: «Desconec si hi havia algú més en aquest entramat».

La sentència recull clarament els «oblits» de Millet: «Va manifestar que Ferrovial feia donacions al Palau perquè els diners anessin a CDC a canvi d'obra pública que Convergència li donava. Així mateix, ha manifestat no recordar quan es va iniciar això, assenyalant que ho sabria Jordi Montull. (...) El partit, CDC, sabia que els diners se li lliuraven perquè se li adjudiqués obra pública a Ferrovial, però desconeix com es feia dins de CDC, desconeixent si hi havia algú més per sobre dels tresorers en aquest entramat».

Què va passar en realitat? Res de nou. Millet i Montull van canviar la declaració pel que respecta a Convergència, però no van dir res que la fiscalia no tingués documentat. Les proves de la causa (i la sentència ho deixa molt clar) ja apuntaven abans de la declaració dels dos acusats a un finançament del partit a través de comissions d'una empresa privada (Ferrovial) que rebia adjudicacions de les administracions que controlava la mateixa formació política.

Veurem com acaben els recursos presentats, però la secció desena de l'Audiència de Barcelona destina bona part dels prop de 550 folis de la sentència a justificar les anades i vingudes de diners entre administracions, Ferrovial i Convergència, passant pel filtre del Palau de la Música i amb la consegüent comissió pel duet Millet-Montull.

Sense necessitat de recórrer a converses telefòniques, és impressionant la gran quantitat d'anotacions, entrades i sortides dineràries entre comptes bancaris, adjudicacions d'obra pública lligades a les comissions, percentatges mil·limètrics entre el cost dels concursos i el que es pagava a CDC... En fi, que les declaracions de Millet i Montull en el judici només són un complement del que ja hi havia sobre la taula del Tribunal.

No revelen la «X», no expliquen amb qui van pactar l'entramat, no diuen qui hi havia per sobre dels dos extresorers, no aporten cap gran revelació al procés.

Els esforços per trobar algú més enllà dels dos extresorers són evidents durant la instrucció i el judici. Els resultats són inútils i la impotència dels tres magistrats no es dissimula.

Un dels fragments de la sentència deixa en l'aire una pregunta: «Només des de l'existència d'un tràfic d'influències i l'abonament de comissions per aquest tràfic es pot entendre el contingut de la carta, o dit d'una altra manera, aquesta acredita l'existència d'aquell. Fèlix Millet, president del Palau, es dirigeix al director general de la Divisió de Construcció de Ferrovial dient-li que l'havien informat de l'adjudicació d'una obra a Ferrovial i l'import d'aquesta. Qui l'havia informat?». La qüestió queda en l'aire; ningú l'ha contestat mai.

Les factures «sorprenents»

Així qualifica el tribunal, algunes de les factures localitzades entre la documentació del Palau de la Música. Com a mostra, un botó: «La diferent forma de facturar és sorprenent i, si la comparem amb altres factures, la sorpresa augmenta. Una factura de la mateixa Letter Graphic a Yamaha per import de 349,87 euros, IVA inclòs, té 10 diferents treballs individualitzats (27 línies escrites per descriure), cadascuna d'elles amb el seu import per unitat o milers d'unitats».

Els bitllets de 500 amagats a la caixa forta

És especialment significatiu com descriuen els magistrats la manera com es feixen els pagaments en metàl·lic a Convergència. Una de les testimonis relata clarament on estaven amagats i com estaven classificats els diners: «A la planta de presidència, en un petit despatx que era l' office, hi havia una caixa forta (...) i que en l'interior hi havia sobres amb bitllets de 500 euros. Que només hi havia sobres (...) i en cada sobre estava apuntada la quantitat que hi havia al seu interior i que hi havia dos o tres sobres bastant grossos».

Vinculació «diàfana» entre CDC i les meses de contractació

El tribunal és especialment dur en el moment de valorar fins a quin punt és manipulable una mesa de contractació per aconseguir que un concurs acabi a mans de l'empresa que més interessi. Sobre això no en té cap dubte i en tres ocasions i després d'analitzar tres grans contractes que va guanyar Ferrovial (Sèquia Bellet, Pavelló de Sant Cugat i L-9 del Metro de Barcelona), conclou que «la vinculació entre comissió tècnica, taula de contractació i òrgan de contractació i la vinculació amb CDC apareix diàfana».

No s'està de recordar que «Carles Torrent i Daniel Osàcar, com a tresorers o responsables de finances de CDC, comptaven per a l'exercici d'aquesta responsabilitat amb una relació personal tant amb altres membres del partit, com amb els membres de les meses de contractació que havien estat designats per corporacions locals o l'executiu de la Generalitat de Catalunya governats per aquella formació política».

Assegurar-se el futur del partit polític

Els tres magistrats (Montserrat Comas, José Antonio Lagares i Julio Hernández) es mostren molt clars sobre què pretén Convergència en l'entramat i elaboren una hipòtesi sobre el perquè s'han amagat les persones situades per sobre dels tresorers. «El cap visible d'aquest entramat d'influències és una persona d'indubtable importància en el partit, com és el tresorer, però al qual no se'l dota de cap funció, ni càrrec representatiu, que pogués comportar que concorregués en el mateix la qualitat de funcionari públic, evitant amb això una possible imputació per suborn en cas de descobrir l'entramat».

I quin és l'objectiu final? Doncs aquesta resposta la tenen clara: «Dur a terme determinades actuacions que consideraven indispensables per assegurar el futur de la seva formació política, futur que pretenia assegurar amb l'ingrés d'importants quantitats de diners per al seu finançament».