20 de novembre de 2019
20.11.2019

Albert Soler, a Barcelona: nivell «que te jodan»

El periodista del «Diari de Girona» presenta el seu darrer llibre, «Estàvem cansats de viure bé», en una sala de la Ciutat Comtal plena de gom a gom i ben acompanyat de Ramón de España i Víctor M. Amela

20.11.2019 | 00:18
Albert Soler, a Barcelona: nivell «que te jodan»
Albert Soler, a Barcelona: nivell «que te jodan»

D'entre el públic, molt nombrós, cridaven l'atenció un home que duia un barret de cowboy i un aristòcrata-artista-i més coses, Alfons de Vilallonga, que duia un jersei de botons de color rosa. Una bona estona abans que comencés la presentació del llibre Estàvem cansats de viure bé a Barcelona, una recopilació d'articles de l'opinador franquícia –per què negar-ho– de Diari de Girona, Albert Soler, la sala, de nom estrany –La Papa– ja estava gairebé plena. Si no hi havia cinc-centes persones –o més– no hi havia ningú, informava la Guàrdia Urbana.

Recapitulem: per molt impossible que sembli, un periodista de províncies, vingut del nord, de la terra groga, de l'Ulster indepe, de Mordor, omplia, ahir, un local de la capital (de veritat) fins a la bandera –pintin-la del color que vulguin, que al protagonista li és ben igual.

Apadrinaven Soler –que com que baixava a la ciutat es va mudar i es va posar camisa– Ramón de España, opinador a El Periódico –que, com Diari de Girona, és una capçalera del Grup Editorial Prensa Ibérica– i abrigat amb un anorac groc, i Víctor M. Amela, periodista de contraportades (de la competència, ningú no és perfecte) i de crítiques de televisió i escriptor i moltes coses més que ara no vénen al cas.

De España, que no es va cansar de fer referències als bars Cuéllar de Vila-roja i Els Fogons de Sant Narcís, « donde Albert (Soler) siempre se encuentra un negro cagando y con la puerta abierta», va donar «la benvinguda» a Soler al Cap i Casal. Explicava que per casualitat va descobrir Soler, una « rara avis amb 84 cognoms catalans» que predica el «gloriós botiflerisme» en una ciutat «on no veus ni un Martínez suelto (sic.)». De España, fan declarat de l'Antonio Cuéllar –l'amo del bar Cuéllar, el de Vila-roja– va posar en valor la feina de Soler: «No és el mateix riure's del procés en castellà que en català». Amén. I aplaudiments.

Amela, prologuista d' Estàvem cansats de viure bé, va transmetre a Soler l'«agraïment de periodista a periodista, de baby booomer a baby boomer, de barceloní a gironí, de xarnego a pota negra de 2.000 cognoms catalans, de botifler a botifler», que reia, com sempre. A l'autor de Jo hauria pogut salvar Lorca, d' Estàvem cansats de viure bé li agrada, especialment, que «fa riure quan es llegeix»; «tant, Albert, que t'odio perquè ets molt bo», li va dir. I més aplaudiments.

Nivell «que te jodan»

Arribats a aquest punt, l'autor, el protagonista, el presentat, la « rara avis», és a dir, l'Albert Soler, amb la tranquil·litat que el caracteritza, va explicar als presents, que no paraven de riure, que ha assolit, com John Goodman en no sabem quina pel·lícula –va dir el títol però ningú no el va entendre–, el nivell « que te jodan».

«Que algú se'm queixa pel carrer... que te jodan! Que algú es queixa al director pels meus articles... que te jodan! Que ve la filla d'un senador que es fa l'exiliat (Jami Matamala) enfadada al diari... que te jodan!».

I un apunt final, no pas sobrer: Soler és conscient que tot allò que escriu i publica no seria possible si no fos perquè al darrere té un director, Jordi Xargayó –aplaudit pel respectable en un parell d'ocasions– i una empresa –Prensa Ibérica– doctorats, com ell, en el nivell « que te jodan».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook