Abans del seu relleu, el llavors ministre de Política Territorial, Miquel Iceta, i la «consellera» de Presidència, Laura Vilagrà, van començar a negociar quins assumptes s’incloïen a l’ordre del dia de la comissió bilateral Estat-Generalitat que, finalment, el divendres es va fixar, per part de la nova titular de l’àrea, Isabel Rodríguez, i la «consellera», que se celebrarà el 2 d’agost.

El dimarts, la portaveu del Govern, Patrícia Plaja, va enumerar les principals carpetes pendents de Catalunya amb l’Estat, es trobin o no, finalment, a l’ordre del dia que encara ha de tancar-se i als quals cal incloure assumptes com els fons Next Generaton.

Recurs per la llei de lloguers

Dels assumptes abordables a la comissió bilateral, la retirada del recurs per la llei dels lloguers és el més polític. El setembre de 2020 el Parlament va aprovar la llei de mesures urgents per a la contenció de rendes dels lloguers. I el juny passat, el Govern va anunciar que anava a interposar recurs davant el Tribunal Constitucional (TC). El llavors ministre del ram, José Luis Ábalos, va apuntar que era «impossible no recórrer», donada la seva observable inconstitucionalitat per assumir competències estatals.

Amb tot, ERC va aconseguir que l’Executiu renunciés a la seva potestat de requerir la suspensió immediata de la llei, de manera que la norma continuarà vigent fins a la fallada del TC. Això no va restar virulència a l’empipament del Govern, que va qualificar el recurs de «pèssima» notícia i va destacar que, des de la seva aplicació, ha evitat preus excessius en 76.000 contractes. A més del recurs de l’Executiu, també el PP en va presentar un.

Incompliments econòmics

El 2006, el llavors president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, va promoure la llei de dependència. Es va titllar llavors de «quarta pota» de l’Estat del benestar, juntament amb l’educació, la sanitat i les pensions. La despesa pública d’aquests nous serveis eren a càrrec, al 50%, de l’Estat i, en el cas català, la Generalitat. Però mai es va arribar a complir aquest equilibri. Els primers anys, l’administració catalana es va corresponsabilitzar de més del 60% de la despesa generada, l’Estat només del 30%, i la resta, en règim de copagament, a compte de la butxaca dels ciutadans beneficiats.

L’arribada del PP al poder va fer caure l’aportació estatal per sota del que ja s’abonava pel copagament. Una tendència que l’Executiu de Pedro Sánchez no ha revertit, de manera que, el 2019, l’Estat només va aportar el 13,43%, pel 21,74% que van assumir els afectats. La Generalitat va pagar el 64,83%. Així, el 2019 l’Estat va deixar d’aportar 553 milions per a arribar a aquest 50% preceptiu, que, de pas, hauria evitat el copagament al ciutadà.

20 anys de desobediència al TC

Una de les reivindicacions generacionals (perquè almenys triguen una generació a fer-se efectives) és el traspàs de la gestió de les beques universitàries. Entesa no només l’aplicació del que decideix el ministeri, sinó la capacitat d’assumir polítiques pròpies sobre trams de renda i quanties. Actualment, només es reben entre el 10% i el 14% de les beques, quan els catalans suposen el 17% del total de la població universitària espanyola. Això suposa un greuge de 44 milions anuals. La diferència del cost de la vida de Catalunya respecte a moltes de les comunitats espanyoles ha redundat en un 20% menys de beneficiats, segons xifres que maneja ERC.

Des del 2001, el TC ha donat la raó a la Generalitat fins a tres vegades, fent el Govern espanyol, fins ara, cas omís. Per exemple, la sentència del TC 95/2016 de 12 de maig deixa clar que la competència de la gestió de les beques i ajudes d’estudi de caràcter general correspon, segons el marc constitucional i estatutari, a les autonomies.

Traspàs de l’IMV

El Govern reclama el traspàs de la gestió i el finançament (15 milions anuals), de l’Ingrés Mínim Vital (IMV) perquè, als seus ulls, envaeix competències exclusives de la Generalitat. De fet, recorda la Conselleria de Drets Socials, Catalunya ja disposa de la Renda Garantida de Ciutadania. A més, la part catalana considera que una gestió de proximitat podria millorar el servei i evitar la complexitat de la tramitació.

Finançament dels Mossos

El finançament de la policia catalana és un assumpte recurrent en la relació entre l’Estat i la Generalitat. El 2018, l’administració socialista va assumir completament els 688 milions que reclamava la Generalitat pel període 2010-17, encara que fins al moment només se sap que en aquest 2021 es rebran 452 milions i, la resta, haurien d’arribar el 2022 i el 2023

La batalla en aquest camp de l’administració catalana, ara, és doble. D’una banda, el dimensionament de la plantilla, ja que, sense considerar aquells territoris amb policia autonòmica o foral pròpia, és a dir, Euskadi i Navarra, les comunitats de la resta d’Espanya tenen una ràtio de 3,5 agents policials (Policia Nacional i Guàrdia Civil) per cada 1.000 habitants. En canvi, Catalunya es troba al 2,5. Situar la ràtio entre el 2,6 i el 2,9 agents per 1.000 habitants (als quals caldria sumar els de la Benemèrita) implicaria tenir una plantilla d’entre 21.200 i 23.600 agents, si s’atenen, així mateix, les previsions de creixement de la població, segons fonts de la Conselleria d’Interior.

L’altre gran assumpte és el de la jubilació anticipada dels agents. Si no s’aconseguissin fons per a això, cosa que significaria que es mantindrien en el cos, es corre el risc que el 2030 només hi hagi 7.000 agents amb capacitat operativa, perquè la resta només podrien exercir activitats adequades al seu rang d’edat i que es coneixen com a «segona activitat».

Dèficit d’infraestructures

L’Estat va reconèixer a la disposició addicional tercera de l’Estatut de 2006 que existeix un dèficit d’inversió en infraestructures a Catalunya. Per a més inri, aquesta disposició que preveia que s’inverteixi en aquesta comunitat el mateix percentatge que el que aporta al PIB espanyol es va suspendre quan el PP va arribar al poder, el 2011, creant així el deute sobre el dèficit. Sense entrar ja en altres consideracions, com l’estat de Rodalies i el pla de millora diverses vegades presentat i mai executat, el 2018 es va reconèixer un deute de 759 milions, que havien de retornar-se en quatre anys. Però com no va haver-hi Pressupostos Generals de l’Estat, ni el 2019, ni el 2020, de moment només s’han consignat, en els comptes del 2021, el retorn de 200 milions, que encara no s’ha produït. De la resta, no se sap res.

A més, la Generalitat torna a reclamar amb força el traspàs de la gestió de les principals infraestructures, com són el Port de Barcelona i l’aeroport, així com del Consorci de la Zona Franca.