El juliol del 2015, CDC i ERC van acordar concórrer a les eleccions del setembre (que van batejar com a «plebiscitàries») en coalició amb l’objectiu de guanyar per majoria absoluta (després va aparèixer la barrera del 50%) i, amb el suport extern de la CUP, declarar la independència de Catalunya. El programa de Junts pel Sí incloïa que, 18 mesos després, ja a recer de la nova república, se celebrarien unes noves eleccions, cadascun pel seu costat. Aquestes eleccions servirien de ratificació a la secessió i per determinar quin model de país es volia per al nou estat. Ja aleshores es tenia molt clar que el model convergent era ben diferent del republicà. I l’anticapitalista de la CUP, diferent de tots dos. Tot i tenir-ho tots tan clar, el front independentista ha manejat, i maneja, el dia a dia de la Generalitat sis anys després.
L’exigua victòria del 27-S va deixar els tres partits sumits a la teranyina de l’enteniment mutu, no només per a la independència, sinó també per a la gestió del «mentrestant». Mentre l’horitzó de la secessió semblava proper, l’artifici que suposa que un partit de centredreta, un de centreesquerra i un anticapitalista es posin d’acord en educació, sanitat, economia i medi ambient va aguantar.
Després de les darreres eleccions, tant Junts com la CUP van acceptar amb poques ganes el paper de la taula de diàleg amb l’Estat. És a dir, que això de la independència no seria per a demà passat. I aquí va començar un lent procés que va culminar dilluns passat, quan la CUP va vetar els pressupostos del Govern i Aragonés els va haver de pactar personalment amb els comuns. Es va confirmar el retorn al camp ideològic per sobre del de l’objectiu secessionista.
La batalla per l’hegemonia
S’han trencat els blocs? Sí i no. El 52% es manté per a les qüestions del procés, una altra cosa és que encara no s’hagin posat d’acord en el full de ruta després de la convulsa tardor del 2017. Però pel que fa a la gestió ordinària, els anticapitalistes han tornat al seu hàbitat natural en la relació amb dos partits que defensen l’economia de mercat i exigeixen una transformació radical amb internalitzacions de sectors estratègics de les quals el Govern dubta.
La relació d’ERC i Junts és una altra cosa. Ells formen Govern i entenen que deixar entrar al Palau de la Generalitat qualsevol que posi pals a les rodes a la recerca dels molls que puguin propulsar la independència sí que seria el final de tot. De moment. Així que a allò que es dediquen és a la recerca de l’hegemonia. A imposar-se a l’altre i esperar que el perdedor li presti els vots per no incórrer en delicte de lesa independència.
La intervenció de Joan Canadell al ple de pressupostos, com a portaveu del partit en minoria al Govern, n’és un clar exemple. Va titllar d’«autonomistes» els seus socis, va afegir que la CUP tenia raó i va atacar furibundament els comuns, que, al cap i a la fi, avalaven els comptes elaborats per Jaume Giró, coreligionari de Canadell.
Després d’aquest ple tot està en stand by a l’espera que els tres partits s’ordenin en l’espai. Per començar, el pacte d’investidura ERC-CUP és, ara, paper mullat, i el seu compliment dependrà, en tot cas, de la voluntat d’Esquerra que no es trenqui la baralla. La seva pretensió és complir el pacte, però «sempre que sigui possible», una manera de dir que l’exigència ha acabat i, en el fons, tenen les mans més lliures. Com les té el mateix Aragonès, que decidirà quan vulgui si se sotmet o no a la qüestió de confiança pactada amb la CUP per al 2023.
Mentrestant, els anticapitalistes acceleren la seva estratègia de pressió, perquè la seva estada a l’«oposició contundent» els permeti continuar sent decisius al front independentista i no quedar desplaçats ara pels comuns com a soci preferent d’ERC a la resta de gestions quotidianes. I aquí trobareu el suport de Junts, el seu principal rival, alhora, al front del model de país com s’ha evidenciat amb la defensa tancada del Hard Rock, de l’Aeroport del Prat i del Circuït de Catalunya, cosa que es va encarregar de recordar-los el secretari general, Jordi Sànchez.
Els dies després de la tramitació dels comptes, els anticapitalistes van carregar contra els macroprojectes, van portar els «nou de Lledoners» absolts al Parlament i van viatjar a Escòcia per tal de coordinar estratègies secessionistes. Si el Govern vol tornar a asseure’s amb la CUP per negociar l’aprovació definitiva dels comptes, haurà de començar a traçar un camí cap a la independència, encara que sigui tebi i inconcret com ho va ser per als anticapitalistes l’oferta de crear un grup de treball sobre un altre «embat democràtic». Hi ha marge fins al 23 de desembre.
