Quatre són els principis que sustenten ERC. Tres són a les seves sigles: socialdemocràcia, republicanisme i independentisme. El quart és de nou encuny i és el principi de realitat, adoptat quan Oriol Junqueras i Marta Rovira van vorejar tot debat sobre la legalitat i moralitat, o no, de l’1-O per sancionar que el que era obvi és que no havia produït l’efecte desitjat a la comunitat internacional. Aquest mateix principi és el que ha fet que els republicans i, per extensió, el Govern, hagin conclòs que el 2023, pel que fa a la taula de diàleg, serà inhàbil i, per tant, mentre esperen que Pedro Sánchez pugui renovar la seva estada a la Moncloa, «anirem a fons», explica una veu republicana, i avançaran el màxim possible aquest 2022.

Tampoc cal ser Sherlock Holmes per adonar-se que si aquest 2022 els socialistes han ajornat la tercera reunió de la taula perquè hi havia convocades unes eleccions a Castella i Lleó, i encara no hi ha data no només per a aquest fòrum, sinó per a un plenament autonòmic com la Comissió Bilateral, pitjor serà el 2023. I és que al maig hi haurà, sí o sí, eleccions municipals i autonòmiques. Uns comicis que, a més de dilucidar el poder local, del qual es nodreixen els barons del PSOE, es llegiran com unes primàries per a les generals, que, si s’esgota la legislatura, tindran lloc aquella tardor. Val més no fer referència al diàleg amb Catalunya, matèria inflamable a la resta d’Espanya.

Calendari concentrat

En aquest context, ERC sap que poc o gens dialogarà el PSOE sobre una qüestió que només l’afecta negativament a les urnes. Així que, en les previsions internes de la part catalana s’ha concentrat el calendari en el 2022.

L’objectiu dels republicans ara és acordar amb el Govern central la definició del conflicte. Després de coincidir en la diagnosi, el que hi ha entre Catalunya i Espanya és un conflicte de naturalesa política, la pugna, el contingut de part de les converses discretes que s’estan celebrant, és acotar-ne els termes.

Segons creu ERC, una bona definició del conflicte impulsa automàticament cap a una proposta de solució. I aquí apareixen les discrepàncies. El Govern central, segons fonts de la Generalitat, manté el seu intent d’«autonomitzar» el problema. Amb l’agenda del retrobament com a guia, els socialistes s’ajusten a qüestions d’inversions, o noves com el català. ERC manté que el problema, la pugna, és sobre la sobirania. Què pot i què no pot decidir Catalunya per ella mateixa.

Està clar que si el marc acordat és el del maltractament econòmic i simbòlic de Catalunya, la solució que emergeix és una. Si, per contra, s’acorda que el debat és sobre la sobirania, és una altra. Aquesta és la discussió actual.

N’hi haurà prou amb aquest 2022 per arribar a acords substancials? Veus republicanes apunten que és difícil, però que la finestra que hi ha és aquesta i no una altra. Principi de realitat de nou. Si el 2023 Sánchez es tornés a fer amb la Moncloa, la finestra s’allargaria i, fins i tot, amb la perspectiva de quatre anys fins al següent cicle electoral, es podria eixamplar. Però no hi ha cap garantia possible i el cert és que el 2023 la presidència del Govern podria recaure en algú que s’oposi a qualsevol diàleg amb una autonomia. Tot això sense comptar amb la lògica electoral catalana, amb un Govern en què el seu 50% (el de Junts) no només no és present a la taula de negociació, sinó que la vitupera contínuament.