Potser per evitar el xoc encara més frontal, ERC ha dissenyat una estratègia de distanciament públic (el privat fa temps que opera) de l’ANC en forma de taca d’oli. Primer va ser el president Pere Aragonès el que va anunciar que no acudiria a la ja tradicional manifestació que formalment convoquen les entitats sobiranistes, i en la pràctica organitza l’ANC, per la Diada. Però calia veure que faria el partit. La formació, dies després, es va alinear amb Aragonès. Però faltava veure què farien els consellers a títol personal. I aquests han mantingut la coherència amb el discurs del líder al Govern i, també, amb el del líder al partit, Oriol Junqueras. Cap dels set consellers anirà a l’acte.
Junqueras va fer seus els arguments d’Aragonès i, fins i tot, li va donar un plus de contundència. Es va mostrar convençut que l’Assemblea «ha optat per una manifestació dirigida sobretot contra independentistes, o contra molts independentistes, o contra una majoria d’independentistes, o contra el partit majoritari de l’independentisme». És a dir, contra ERC. A les files republicanes, el text de la convocatòria, en què s’anima a «deixar enrere els partits», ja que «no es pot esperar res d’ells», i, sobretot, carrega contra la taula de diàleg i negociació amb l’Estat («la victòria de l’1-O no es pot malbaratar en taules de diàleg inútils»), s’ha interpretat com que l’Assemblea ha creuat tota línia vermella si allò que pretén és ser una entitat transversal.
El desgast de les relacions entre partit i entitat és palpable des de fa anys. En concret, des del juliol del 2015 quan el llavors líder de l’ANC, Jordi Sánchez, i Artur Mas van fer la pinça -en la interpretació d’ERC- a Junqueras per forçar-lo a acceptar una llista única amb CiU i ERC. Després de l’1-O i l’adopció d’ERC del principi de realitat, la separació amb l’ANC, ja presidida per Elisenda Paluzié, va arribar a un punt de no retorn. I és ara quan alguns republicans entenen que l’ANC no només dóna cobertura a Junts, sinó que ataca elementals principis democràtics quan han vist l’oportunitat. «Les actituds populistes són una crida a populismes encara pitjors», va dir Marta Vilalta dilluns, en una reflexió de caràcter general, sense cap referència a l’Assemblea, però que òbviament descriu el pensament republicà. Però no només és estratègica l’esquerda que els separa. Fins i tot tàctica. I és que l’exigència de l’ANC de «complir el mandat de l’1-O» xoca amb la ràpida adhesió d’ERC a buscar un nou referèndum.
