Dels espinacs a la quinoa. Aquest podria ser un resum de la relació entre Convergència i ERC entre 2012 i 2022. Espinacs i peix va ser el que van menjar Artur Mas i Oriol Junqueras en la primera reunió després de les eleccions de fa 10 anys, quan, per la patacada del primer i l’ascens del segon, van explorar iniciar una aliança. Quinoa (o raviolis) i carn (o bacallà) va ser el que van menjar els comensals, liderats per Pere Aragonès i Laura Borràs, de la darrera gran cimera entre ERC i Junts, el 15 de setembre, en el que va ser el darrer ball d’aquesta parella per interès, després d’una dècada de relació.
CiU i ERC van signar, aquell 2012, un pacte d’estabilitat parlamentària que pomposament van anomenar Pacte per la Llibertat. Esquerra va arrencar el compromís de celebrar un referèndum d’autodeterminació el 2014. CiU s’hi va oposar tant com va poder. I va proposar a ERC entrar al Govern a canvi del referèndum.
Estava vigent el pressupost que Mas havia pactat amb el PPC i en què el convergent va demostrar ser un dels més aplicats alumnes d’aquells que dictaven draconianes retallades. Junqueras no es va voler ficar en un Govern amb aquesta inèrcia.
En els primers mesos la relació entre Mas i Junqueras va ser més que correcta. Sempre freda, però l’equip del republicà, per exemple, estava encantat amb la implicació del convergent en el referèndum d’autodeterminació del 2014. Quan el Constitucional va posar els ulls sobre el 9-N, Mas va virar cap a la conversió del referèndum en una consulta popular. I ERC es va enfadar, però va acabar acceptant-ho.
El punt de no retorn es va produir, no obstant, quan els convergents van veure amb desesperació que cada pas que es feia cap al 9-N el capitalitzava ERC en les enquestes. El triomf republicà a les europees i la confessió de Jordi Pujol i els seus comptes a l’estranger, dins del macroescenari de la presumpta corrupció de CiU, va estendre el pànic a les files convergents. I en un dinar amb Junqueras, Mas va proposar que, després de la consulta, calia anar a unes eleccions plebiscitàries amb una llista única independentista. Encapçalada per ell.
La ruptura del Pacte per la Llibertat es va produir com a conseqüència dels pressupostos del 2015 (que incloïen més retallades), ja després del 9-N. Les pressions a ERC perquè acceptés la llista única i abandonés els seus interessos «partidistes» va aconseguir retallar l’avantatge republicà en les enquestes. Fins al desenllaç de juliol de 2015, on Junqueras va anar a una cimera a la Generalitat amb Mas, la CUP i les entitats. Els republicans asseveren que Mas i Jordi Sánchez van amenaçar de sortir a la plaça de Sant Jaume i explicar que el procés s’havia acabat per culpa d’ERC. I així va néixer Junts pel Sí.
L’arribada de Puigdemont
Amb aquest nivell de confiança i entesa va néixer el primer Govern de coalició de la història, 58% de consellers per a CiU i 42% per a ERC. Després del pas al costat, amb empentes de la CUP, de Mas, es va nomenar president Carles Puigdemont. Junqueras, vicepresident.
L’entrada de Puigdemont amb Junqueras va ser bona i fins que es va formalitzar la proposta de fer, aquesta vegada sí, un referèndum, van aparèixer els únics grans xocs ideològics esquerra-dreta entre CiU i ERC.
Després va arribar l’1-O. La implosió de CiU; la recerca d’uns notaris (l’estat major) que intervinguessin entre la desconfiança dels uns i la dels altres; l’èxit i alhora el vertigen del dia del referèndum; la indecisió i la desbandada de després. L’exili i la presó. Contra tot pronòstic, el 21-D, les eleccions convocades per Mariano Rajoy, via article 155, van veure el triomf de Junts per Catalunya (coalició del PDeCAT i societat civil) sobre ERC, per 10.000 vots. Les coses havien canviat. Si abans del 9-N la irreductibilitat d’ERC arrasava en les enquestes davant de la desconfiança que generava el partit del peix al cove, en aquestes eleccions, l’èpica de l’omnipresent (gràcies a Skype) Puigdemont des de Brussel·les i la desaparició d’un Junqueras empresonat, va capgirar les enquestes. Hi hauria, doncs, un nou president postconvergent, malgrat ser les primeres eleccions al Parlament en què no va guanyar. Ho va fer Ciutadans.
ERC va reaccionar ràpid i va adoptar un nou credo: el principi de realitat, col·lisionant amb el que havia afirmat Junqueras des de la presó, i va ordenar no malgastar cap altra carrera política (per presó i inhabilitació) tret que fos en un acte decisiu per a aconseguir la república catalana. I aquí va néixer un altre gran punt de fractura. El 30 de gener del 2018, el president del Parlament, Roger Torrent, no va desobeir el Constitucional, que havia prohibit la investidura de Puigdemont. Això va encongir l’expresident.
Junts i ERC van formar un nou gabinet (ja al 50%) amb Quim Torra com a president i Pere Aragonès com a vicepresident. La legislatura va transcórrer entre les pancartes, la inhabilitació de Torra i la polèmica gestió de la covid. Més bronques que lleis.
Les noves eleccions del 14-F del 2021 van ser un calc, però a la inversa, de les del 2017. Va guanyar ERC per un sospir (35.000 vots). Nou Govern al 50%, però amb presidència republicana. El canvi no és fútil. Aragonès no triga a mostrar als seus socis que les coses no són com abans. Es planta davant dels postconvergents un parell de vegades i ha estat a la tercera, en la crisi dels ultimàtums, quan salta tot.
Deu anys en què, gràcies al procés, ERC s’ha tret de sobre l’estigma de ser l’escolà de CiU per ser el partit dominant en el camp independentista. En què la totpoderosa CiU s’ha vaporitzat, el seu Bismarck ha caigut en el descrèdit i el seu atomitzat espai polític ja no és hegemònic. Una dècada que ho ha canviat tot.
