gnoro si alguns dels lletrats defensors dels inculpats pels fets ocorreguts a Catalu-nya el setembre i octubre de 2017 va dir als seus clients que millor seria estalviar-se l'al·legat final o els va aconsellar sobre aquest. Ho dic perquè als ulls i a les oïdes dels magistrats que conformen el Tribunal que els ha de jutjar i del comú dels mortals, sempre que aquests siguin serenament objectius i no «de part», totes les intervencions -excepció de la feta pel conseller Santi Vila- tingueren un plus polític exagerat que no ajudà en res als argument jurídics de les intervencions finals dels seus advocats. Ni tan sols, cas del conseller Joaquim Forn, a la millor de totes, la del lletrat Javier Melero, impecable en tot, fins i tot en l'ús d'una finíssima ironia respecte de les acusacions i dels seus argumentaris. Acomiadar-se del judici oral venint a dir o simplement dient, que de tot va haver-hi, que tornarien a comportar-se i a fer el mateix si arribés el cas és una inapel·lable crida a donar la raó a les tesis esgrimides per la Fiscalia malgrat que els seus lletrats fessin conjuntament i per separat una lloable tasca jurídica-legal per desmuntar-les.

Això no obstant, que ja és molt i altament notable, tots els que s'asseien a la bancada dels acusats, amb l'excepció -valenta- de Jordi Cuixart i de Santi Vila, concordant amb la seva dimissió hores abans de produir-se l'aldarull final del pròfug Carles Puigdemont, varen negar saber què havien fet i menys conèixer les seves conseqüències. El no va més de l'ase en fisonomia humana.

Perquè d'això es tracta, del que varen fer per merèixer les greus imputacions vingudes des de la Fiscalia, l'Advocacia de l'Estat i l'acusació popular exercida per Vox. A títol no exhaustiu, substituir la legalitat vigent regida per la Constitució i l'Estatut d'Autonomia, el «bloc de constitucionalitat», en paraules del Tribunal Constitucional aplicable a Catalunya, per una de nova construïda al marge i en contra d'aquella, cercenant endemés els drets polítics de l'oposició, als únics efectes de proclamar la independència de Catalunya i el sistema polític -República- en què es basaria tot el seu ordenament jurídic-institucional. Quasi res. Si això no ho sabien la majoria dels enjudiciats, que vagi Déu i ens ho demostri, per més que un d'ells -el vicepresident Oriol Junqueras- s'autoproclamés cristià i vaticanista, com si això -dret fonamental que no és obligatori exhibir- el deslliurés del Codi Penal.

Tanmateix, com va dir l'altre dia la prestigiosa jurista Esther Giménez-Salinas, antiga rectora de la Universitat Ramon Llull i també antiga membre del Consell del Poder Judicial a proposta de CIU -que llavors manava i força a Madrid-, el Tribunal que els enjudicia haurà d'elaborar una dogmàtica nova pel cas que observi «violència» en els fatídics actes del Govern i del Parlament de Catalunya. Ella no la veu; i, un servidor, tampoc, com ja vaig escriure i dir fa temps. Almenys, a partir d'una escrupolosa lectura del tipus penal i de la seva configuració o elements que l'integren, així com també del debat parlamentari que va tenir lloc en el seu moment, que es troba transcrit íntegrament al Diari de Sessions del Congrés dels Diputats i que fou protagonitzat per dos altres notables juristes, com ara Federico Trillo-Figueroa i Diego López Garrido, que ofereix quina fou la voluntat del legislador respecte de l'il·lícit penal anomenat «rebel·lió», la qual ha d'aportar llum per a la seva conceptualització en el veredicte final.

El «vist per a sentència» proclamat pel president de la Sala, Manuel Marchena, la qualitat jurídica i arbitral del qual tots els advocats voldríem trobar-la en tota instància judicial, obre un període que hauria de ser d'obligat respecte a tots els membres del Tribunal que feina tindran, i molta, per dictar una sentència justa. Així que seria pertinent i convenient que el mil homes del vicari Torra, vista la seva ignorància i suportada la seva manifesta incapacitat per governar, callés d'una punyetera vegada. Ni que fer això fos per evitar fer més mèrits per entrar al Guinness per la porta dels babaus més grans del món.