Pas pioner cap a l’empoderament de les persones amb discapacitat

La lluita per reforçar els drets i l’autonomia de les persones amb discapacitat ha assolit una fita històrica amb l’aprovació del Decret llei que adapta la figura de l’assistència seguint un model basat en els drets, la dignitat i l’empoderament de l’afectat, a més de la seva voluntat i preferències. D’aquesta manera, les persones amb qualsevol classe de discapacitat podran demanar al jutge o notari que els nomeni un assistent, una persona que s’encarregarà d’ajudar-les a executar aquells actes que no puguin fer per si mateixes, com ara expressar-se, signar, decidir, comprar o vendre. La designació de «tutors» i «curadors» ha quedat obsoleta dins la legislació civil, que dona pas a una nova figura més adequada a les circumstàncies actuals.

Aquesta figura substitueix la del tutor, i a diferència d’aquest, no podrà decidir per la persona discapacitada, sinó que la seva tasca serà prestar-li suport i aconsellar-lo a l’hora de prendre una decisió. El beneficiari serà l’encarregat de decidir qui vol que assumeixi aquesta tasca, tant si és un familiar, un amic o una institució. Només en casos excepcionals on la persona no pugui expressar la seva voluntat es mantindrà una figura de tutela. Aquest nou paradigma substitueix completament la legislació anterior, que a Catalunya s’ha adaptat a partir d’un decret llei per tal de sintonitzar el Codi Civil Català amb la nova llei estatal. D’aquesta manera, es complirà per fi la Convenció dels Drets de les Persones firmada a Nova York fa més de 10 anys i que mai es va arribar a aplicar.

«A partir d’ara es pretén que les persones amb discapacitat puguin intervenir en la vida jurídica a través de suports», explica el notari Pablo Vázquez. De fet, fins ara els procediments d’incapacitació estaven impulsats per iniciativa de la fiscalia, que a partir d’un seguit de proves del procés judicial es determinava si la persona tenia capacitat de prendre decisions, o si en tenia per algunes coses. «Ara el jutge queda reduït als casos que la persona no pugui anar al notari a resoldre els seus assumptes amb l’assistent que hagi designat, el sistema és més social i no tan judicial», indica el notari.

El nou paradigma dona plena autonomia a la persona i li reconeix els seus drets humans més inherents com són els d’obrar seguint la mateixa voluntat. D’altra banda, suposa un gran repte per un sistema judicial molt acostumat a decidir en nom d’altri. «Hi ha certs dubtes sobre com anirà, perquè cada cas és únic, però al final es tracta d’escoltar la persona i veure de quina manera la pots ajudar perquè prengui les seves decisions», conclou. Un dels grans reptes que es presenten és aconseguir que el sistema s’adapti a aquest nou model. En una ponència organitzada pel Col·legi de l’Advocacia Catalana, la fiscal Avelía Alía, de la Unitat de Coordinació de persones amb discapacitat i majors de la Fiscalia, va subratllar que una de les mancances de l’aparell judicial és precisament la manca d’especialització, que caldrà revertir.

Però el canvi d’un model a un altre no es farà de sobte: la llei preveu una transició de tres anys per anar modificant i revisant cada cas tutelat per tal d’adaptar-los a la nova legislació.

Respectar la voluntat

La nova llei suposarà un gran repte per a la societat. Tant les famílies, com l’entorn social i els professionals que treballen en tota mena de serveis que es relacionen amb les persones amb discapacitat hauran de respondre-hi adequadament.

«La voluntat i les preferències de la persona afectada passen per davant de tot i, a caire individual, suposarà una millora tan gran que els costarà de creure», afirma Rosa García, treballadora social i coordinadora dels recursos residencials de la Xarxa de Salut Mental i Addiccions de l'Institut d'Assistència Sanitària (IAS). García remarca que la nova llei «només legalitza una manera de fer que fa temps que intentem dur a terme, i és que sempre hem intentat que l'usuari s'impliqui perquè és la manera més efectiva de treballar, les intervencions involuntàries mai ens han agradat, excepte situacions de molt risc».

Respecte a aquest darrer apunt, la coordinadora de recursos residencials admet que «hi ha persones amb demències molt severes o discapacitats intel·lectuals importants que no tenen capacitat de decisió, però aquella persona que l’assisteixi se suposa que vol el millor per ella», detalla García.

D’altra banda, però, afegeix que la llei preveurà aquest tipus de situacions i garantirà que es respecti al màxim la voluntat de cada persona. «Les decisions que es prenguin en substitució a la persona amb discapacitat s'hauran de justificar molt més que abans, fins i tot les que es prenguin conjuntament. És la millor manera d'evitar abusos de poder i, al cap i a la fi, perquè aquesta persona guanyi autonomia i empoderament».

Des de l'IAS, aquest canvi no suposarà cap problema, perquè «ja estem molt acostumats a treballar des de l’acompanyament en comptes de la substitució» i també afegeix la importància del «treball en equip». Al final, però, la justícia hi tindrà un poder molt important. «Caldrà veure com es desenvoluparà i també s’hauran de perfilar aquelles situacions més concretes per evitar ambigüitats».

Finalment, remarca que la societat ha de fer un gran pas per adaptar-se a la nova llei. «Molta gent es pensa que una persona amb discapacitat no pot decidir. És per això que cal fer més pedagogia per canviar aquests prejudicis. Les malalties mentals encara són molt desconegudes, i per la societat encara ho són molt més», conclou.