Mor Jeroni Moner, l’arquitecte que estimava el patrimoni i la vida

Jeroni Moner era un gran arquitecte, però sobretot era una persona que gaudia tant de la vida que s’hi aferrava amb totes les forces. Tantes, que ningú, ni els metges que l’atenien ni la seva família, s’explicava que tot i la malaltia que patia des de feia temps i les diverses intervencions que havia patit arran d’aquesta, ahir encara visqués. L’explicació és senzilla: li agradava massa la vida, per abandonar-la com si res.

Estaria escrit en el destí. En Jeroni va ser de les primeres persones que vaig conèixer en l’exercici del periodisme, sempre amable i disposat a ajudar, sempre a punt per a un bon dinar o un bon sopar. I ahir al matí vaig trobar la seva dona, Dolors Bramon, a les portes de l’hospital Trueta.

-En Jeroni s’està morint.

La malaltia el tenia atrapat des de feia mesos, fins que diumenge passat, un empitjorament general va obligar a ingressar-lo amb urgència. Ja no es va despertar.

Nascut a Barcelona l’any 1940, Jeroni Moner era un banyolí més des de feia molts anys, ja que hi tenia família i s’hi va traslladar tot just acabar els estudis d’arquitectura. Fins molt poc abans de morir, encara continuava treballant com a arquitecte en projectes relacionats amb el patrimoni històric, arquitectònic i paisatgístic de la seva ciutat, no en va el patrimoni va ser una de les seves passions. El Museu Arqueològic, l’Arxiu Comarcal i el Claustre del Monestir són alguns exemples de les seves obres de rehabilitació i recuperació del patrimoni a Banyoles. Les instal·lacions olímpiques de rem -que van servir perquè Banyoles fos subseu als JJOO de Barcelona 92- constitueixen un exemple perfecte del compromís de Jeroni Moner amb el paisatge: va integrar-les perfectament a l’estany, va fer-les part del paisatge. Res estrany, en algú que va realitzar diversos estudis per a la protecció de la zona d’aquest mateix estany.

Va intervenir també en la redacció del Pla Especial del Barri Vell de Girona, i va estar al càrrec de la recuperació de la muralla, amb el seu passeig. Va ser membre de la comissió del Patrimoni Cultural de Girona i professor de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona.

El 1981 va publicar, conjuntament amb Arcadi Pla i el seu gran amic Josep Riera, un monogràfic sobre la masia. Des d'aleshores va continuar investigant i publicant sobre masies, una altra de les seves passions. Irònicament, va ser també responsable de la rehabilitació de l’hospital Trueta, on ha acabat la seva vida.

Els que vam conèixer Jeroni Moner el recordem, però, des del seu vessant vital. Extravertit, amant de la bona taula i de les gresques, d’explicar anècdotes com la que la mateixa Grace Kelly li va lliurar una medalla guanyada com a component de la selecció espanyola de waterpolo. Impossible oblidar els dinars al Bosc de Can Ginebreda, que acabaven de matinada.

Ahir, la seva dona des de 1993 -per més que ja feia anys que, com li agradava recalcar a en Jeroni, «vivien en concubinat»-, recordava com havia sigut un altre pare per les filles que havia tingut amb Ernest Lluch. Les filles, per la seva banda, ahir afirmaven que no han tingut la desgràcia de viure la mort de dos autèntics pares, sinó la immensa sort d’haver estat estimades per dos meravellosos pares.