La televisió està encesa. Un grup de persones amb paràlisi cerebral ressegueixen amb la mirada a un Tadej Pogacar domant el manillar sobre les llambordes d’Arenberg. En pocs minuts començarà la sessió de musicoteràpia, però mentrestant, cadascú s’espolsa la mandra a la seva manera: alguns espremen els darrers sospirs de la migdiada, d’altres prefereixen sentir el brunzit de les converses dels voluntaris de fons aixoplugats sota el porxo.
Ells són alguns dels 40 usuaris amb paràlisi cerebral arribats de diversos punts de Catalunya, que fins avui hauran passat per les colònies organitzades per l’associació AIS (Ajuda a la Infància Sense Recursos) a Vilopriu. De fet, es tracta d’un grup molt heterogeni, amb integrants dels 7 als 75 anys (el gruix, però, es concentra entre els 30 i els 50 anys), que s’hi instal·len en grups de 10 per a garantir una atenció acurada. Molts d’ells no tenen recursos econòmics per a poder sufragar l’estada, i per això paguen «el que poden». «Paguen un import simbòlic d’1 euro al dia per a poder demostrar que son aquí». La gran majoria, a més, es coneixen des de fa molts anys. «Tinc cura de l'Isidro i en Nico (dos dels espectadors del Tour de França) des que jo tenia 12 anys», sosté la presidenta de l’entitat, Lourdes Arqués. I ara ja en té 58.
De fet, aquest és un dels secrets de l’ambient que es respira aquests dies a Vilopriu: la familiaritat amb els usuaris. Lucas Amat -un dels voluntaris- va tenir el seu primer contacte amb el món del voluntariat als 14 anys, en concret, al pelegrinatge de Lourdes. Ara, amb 27 anys, no es perd cap sortida. «No vinc aquí buscant que els usuaris em donin alguna cosa que m'enriqueixi, hi vinc perquè tant els usuaris com la resta de voluntaris s'han convertit en el meu grup d'amics, són les persones amb les que vull passar el meu temps lliure, i de la mateixa manera que ara podria estar al Canet Rock, vinc aquí i els acompanyo», explica. Abans d’arribar a l’entitat, no havia tingut l'oportunitat de conèixer a persones amb discapacitat. «El més bonic és veure com evolucionen, és com veure créixer la teva pròpia família», assegura. Tot i això, a vegades ha de fer el cor fort. «El més dur d’aquesta experiència és veure com persones a qui aprecies i amb les que has compartit moltes coses es van apagant», confessa amb un fil de veu.
Un dels secrets de l'ambient que s'hi respira és la familiaritat amb els usuaris
I és que la implicació dels voluntaris és en cos i ànima. La Maria Lourdes Farrer, amb 75 anys, és una de les més veteranes. Amb un grup més de voluntàries (que han acabat portant-hi també marits, fills i nets), ara s'encarreguen de la captació de fons i avui han vingut a Vilopriu per a visitar als usuaris. Se'ls mira orgullosa, mentre ells, amb guspires als ulls, es deixen seduir pels acords de Sarandonga. «La convivència amb els usuaris m'omple de vida, veure'ls somriure no està pagat amb diners», assegura. De fet, volen que aquestes colònies siguin unes «vacances» per als usuaris. En aquest sentit, la directora de l’entitat assenyala que «aquí tenen llibertat d'horaris, poden banyar-se a la piscina, els portem a passejar, poden veure la televisió i parlar amb els voluntaris, estem al seu servei perquè el que volem és veure’ls contents». Entre els voluntaris també hi ha metges, infermers i nens. De fet, aquest és un valor important per a la directora de l’associació. «Faig xerrades a les escoles perquè des de petits, el voluntariat sigui part de la seva vida». En aquest sentit, assegura que comencen amb «petites accions que els facin pensar en els altres» i a partir dels 6 anys, els conviden a venir a les sortides amb els usuaris perquè «integrin» aquesta realitat.
L'associació AIS ha estat distingida amb més d'una vintena de reconeixements, entre ells, el Premi al Voluntariat de la Generalitat de Catalunya, el Premio Estatal de Voluntariado i la Medalla d'Honor de la ciutat de Barcelona.
Instal·lar-se al Baix Empordà
Per a poder organitzar les colònies, l’entitat ha hagut de llogar un xalet privat durant 17 dies (el cost, confessa la seva fundadora, ha superat els 5.000 euros). A més, al llarg de l’any fan sortides en albergs de la xarxa Xanascat, però lamenta que «a Catalunya només n’hi ha un que estigui adaptat a les característiques dels nostres usuaris». Per això, estan negociant la construcció d’una casa de colònies «totalment adaptada» al Baix Empordà. «El clima és molt bo i és un punt molt cèntric de Catalunya», sosté. Amb tot, confessa que ja hi han posat fil a l’agulla. «Ja hem anat a parlar amb l’alcalde de Forallac i semblaria que hi estan disposats, de moment hem quedat que al setembre en tornarem a parlar».
A més, defensa que l’equipament hauria d’estar obert al conjunt de la ciutadania, des dels nens a les persones grans. «Podríem tenir horts elevats perquè des de la cadira de rodes poguessin tenir cura i veure com creixen les hortalisses, i quan vinguessin els nens i preguntessin per què els horts són així, se’ls pogués explicar que hi ha persones amb unes altres capacitats i que podem aprendre els uns dels altres». Amb tot, volen oferir la seva pròpia experiència per al disseny del nou equipament. «Hem après que una pedra és un impediment molt gran i un graó ja és un escàndol, a vegades es tendeix a pensar que un equipament està adaptat quan realment només ho està parcialment», sosté Arqués.
