Un estudi europeu publicat recentment constata que en els últims anys s’ha produït un augment significatiu de la supervivència en càncers infantils.
El balanç, publicat a la revista internacional The Lancet Oncology, ha comptat amb dades del registre de càncer de Girona de pacients en edat pediàtrica, de 0 a 14 anys. Rafel Marcos-Gragera, epidemiòleg del Pla Director d’Oncologia de l’ICO i investigador de l’Institut d’Investigació Biomèdica de l’hospital Josep Trueta (Idibgi), constata que anualment a Girona es registren uns trenta càncers infantils i, del 1998 al 2013 -període més recent que s’ha estudiat- n’hi ha hagut gairebé 500 de detectats.
El càncer infantil abasta una sèrie de tumors diferents que en el seu conjunt és de molt baix volum.
Els més freqüents són les leucèmies (25%), les neoplàsies del sistema nerviós central (SNC), que correspon al càncer del cervell, (20%) i els limfomes (14%).
Tot i aquest baix volum el càncer és la primera causa de mortalitat en nens de 5 a 14 anys i la segona causa dels 15 als 24 anys, després dels accidents. Malgrat tot, l’estudi constata que en els últims anys, s’ha detectat un augment de supervivència general. Per exemple, en el cas de la leucèmia, la taxa de supervivència el 1998 era del 84% i, quinze anys més tard, va augmentar fins al 90%. Les dades són de registre europeu però Marcos-Gragera confirma que són equivalents a Girona i, inclús, estan per sobre la mitjana.
La leucèmia és la forma de càncer més freqüent en els nens amb un percentatge d’entre el 30 i 40% de tots els tumors. Es tracta d’una malaltia de la sang que s’origina a la medul·la òssia. En la major part dels casos, la leucèmia passa a la sang circulant (perifèrica) de manera ràpida i es pot disseminar a altres parts del cos, com els ganglis limfàtics, la melsa, el fetge, el sistema nerviós central (cervell i medul·la espinal), els testicles o altres òrgans.
Seguidament, el tumor en el sistema nerviós central és el que ha registrat un augment més baix de supervivència. De fet, també és el que té menys perspectives de curació. Concretament, s’ha passat del 57 al 60%. Aquest tipus de càncer s’origina en el teixit del cervell i sovint es diagnostica en nens de 3 a 8 anys, tot i que poden donar-se a qualsevol edat. Són una mica més comuns en els nens que en les nenes. N’hi ha de diferents tipus segons la tipologia de cèl·lules que componen el seu teixit, que apareixen en diferents parts del cervell.
Finalment, el que té millors perspectives de curació és el limfoma de Hodkin amb un 98% de supervivència al cap de quinze anys. El limfoma de Hodgkin s’origina en el teixit limfàtic, que forma part del sistema immunològic de cos (les defenses). Aquest tipus de teixit es troba en moltes parts del cos, com per exemple el coll, les axil·les, el tòrax, l’abdomen i la zona engonal. El limfoma de Hodgkin pot presentar-se quasi en qualsevol part del cos i disseminar-se a qualsevol òrgan o teixit, incloent el fetge, la medul·la òssia i la melsa.
Aquesta malaltia és molt poc comú en infants menors de 5 anys. Es dona amb més freqüència en les persones de 15 a 35 anys i en més homes que dones.
Millora de tractaments
Rafel Marcos-Gragera determina que aquest canvi de tendència es deu principalment a la millora de tractaments i teràpies, com per exemple les quimioteràpies en la leucèmia. També hi té un paper important la intensificació de protocols en els nens i el fet que reben uns tractaments més especialitzats en centres de referència com l’hospital Sant Joan de Déu o Vall d’Hebron.
En l’estudi d’àmbit europeu hi ha participat una trentena de països amb el registre de 135.847 casos de càncer infantil. A més, cada registre de càncer ha proporcionat taules de vida que mostraven la mortalitat de fons a la població general del territori administratiu cobert pel registre. Marcos-Gragera concreta que els resultats constaten que encara hi ha diferències entre països tenint en compte que n’hi ha que són complicats d’avaluar.
La curació és l’objectiu principal de la cura del càncer infantil. No obstant això, l’estimació de la proporció de nens curats eficaçment del seu càncer s’ha vist obstaculitzada per la persistència de la mortalitat a llarg termini a causa dels efectes adversos dels tractaments.
No obstant això, en els darrers 15 anys, molts estudis han proporcionat estimacions sòlides de la mortalitat a llarg termini sense càncer entre pacients amb càncer infantil.
