Alejandro Palomas va presentar ahir a Girona «Un país amb el tu nom», on relata la història d’un cuidador d’elefants i una dona que viu amb onze gats, únics habitants d’un poble... que podria ser el seu.
Ja que, pel que tinc entès, vostè viu retirat del mundanal brogit...
Vaig deixar Barcelona i visc en un poblet del Bages, amb només set cases habitades. Jo visc en l’antiga escola.
Això inocula saviesa?
Això no ho sé, però hi ha una energia especial. Per allà han passat molts nens, pensi que quan hi vaig entrar per primer cop, hi era tot: la pissarra, els antics pupitres... Fins i tot llibres! Estava impregnat d’alguna cosa. Conservo un pupitre. I un tros de pissarra, i hi escric.
En una pel·lícula, hi hauria també el fantasma d’un alumne que hi va morir.
Vagi a saber. Aquella escola va viure fins i tot la guerra.
Anem al llibre: no hi ha prou gent que vol fer nous països, que s’hi afegeix?
Li diré un secret: estic construint un país propi. El país que estic construint és un bosc. En un camp que era de blat, i el pagès me’l va cedir. Serà el meu país. Si cadascú construís un bosc en un camp de blat, no caldrien cimeres del clima.
Sense convocar referèndum ni res?
No m’ha calgut preguntar a ningú.
I com va, el país?
És un país petit. Com a tots els països petits, es veu una superfície tranquil·la, però sota terra hi ha la vida. La terra sap que, ara que no la treballem, no hi ha més agressió. La terra és intel·ligent, ho entén.
Fins que sàpiga viure sola.
Com un animal que ha patit agressions. S’ha de convèncer que ja no serà maltractat mai més.
És el rei o el president d’aquest país?
He, he, sóc el masover.
Al llibre surt una elefanta. En coneix alguna?
L’elefanta Susi, del zoo de Barcelona.
La protagonista és real!
I tant. L’he anat a veure diverses vegades mentre escrivia la novel·la. Abans ja coneixia el seu cas i el de les dues companyes que malviuen amb ella al zoo.
Quin cas?
Fa tretze anys que la Susi és al zoo, i en fa tres que hauria de ser fora. Es va crear el nou concepte ZooXXI, que hauria de ser d’investigació, etc... Però pràcticament no ha canviat res. L’ajuntament s’havia compromès a traslladar-les totes tres a un santuari que hi ha a Llemotges.
La Susi el coneix, a vostè?
Ens hem mirat de prop. Té un ull tan gros, que quan et mira, t’hi veus reflectit a dins. I quan et veus reflectit a la mirada d’un elefant, ets seu.
Hi ha emèrits que els foten un tret entre els ulls.
Que aquest home no hagi estat jutjat, ni tan sols denunciat... no tenim perdó. I parlo només d’aquest horror.
No deu ser l’únic milionari que ho fa.
Em van dir que a Espanya hi ha dos lobbys contra qui no es pot lluitar: la tauromàquia i la caça. Hi ha molts diners pel mig. En concret, a la caça major i les munteries que es fan per a milionaris.
No menja carn?
No menjo res que tingui ànima: ni carn, ni peix, ni ous, ni llet...
Els ous tenen ànima?
Tampoc no menjo res que estigui fet per gent (sic) que tingui ànima.
Al llibre surt la construcció d’una casa de turisme rural. El turisme ho està envaint tot?
Ai, el turisme, jo el temo. A més, quina necessitat tenim d’anar cada cap de setmana a Torí o a on sigui?
Penjar les fotos a Instagram, home.
Però si no en gaudim! El temps se’n va en avió i trasllats. És una bogeria que ho envaeix tot. Temo que passi on visc.
No digui el nom del poble!
No el diré. Però ja s’hi comencen a veure els primers brots turístics. I el turisme no pot ser la base de l’economia. No hem après res.
Torno al llibre: què és la família?
Pregunta complicada. Acabo de perdre a la vegada la mare i el pare.
Jo sempre tan oportú.
La vida és així. I la família... la família és la que tenim i la que hem perdut. Tot. Encara que no hi siguin, continuen essent família. La família és una cadena, i el compromís ha de ser anar millorant-la.
