Fins al gener passat, Chanel Terrero era una desconeguda per al gran públic. No així al món de l’espectacle, ja que fa més d’una dècada que trepitja escenaris com a ballarina, actriu i cantant. Li van proposar debutar com a solista al Benidorm Fest amb l’objectiu d’anar a Eurovisió, i no ho va dubtar ni un segon. Va ser un encert, en vista de l’èxit i de les expectatives creades, aquí i a tot Europa. Dissabte podria donar a Espanya la seva tercera victòria al certamen, cosa que se li resisteix a TVE des del 1969.
Acaba el Benidorm Fest i, tot seguit, Eurovisió. Ja li queda temps per desconnectar?
No! No he tingut temps ni de descansar. Són uns dies molt bojos! Sí que m’he pres algun cap de setmana per relaxar-me una miqueta, però és el que toca ara: treballar molt i estar al peu del canó.
Eurovisió és feina dura...
El que fem a l’escenari tant els meus ballarins com jo no s’aconsegueix d’un dia per l’altre. No t’aprens una coreografia en un dia. Fa moltíssims anys que fem classes, i ho continuem fent, perquè jo crec que un artista mai no pot deixar d’aprendre i de créixer com a professional. Perquè aquests tres minuts a Eurovisió surtin perfectes hi ha moltíssima feina al darrere. Jo, per exemple, vaig estar corrent a la cinta i cantant SloMo alhora durant un mes i mig, per agafar fons i no ofegar-me.
Suposa sotmetre’s a un gran entrenament.
Hi ha moltíssima feina. I no només per preparar aquest xou, sinó durant tota la meva carrera, des que tenia quatre anys, per poder executar aquests passos d’una manera neta i que no m’afecti la veu mentre els faig. La seguretat amb què puges a l’escenari ja suposa una feina emocional prèvia perquè els nervis no et juguin una mala passada. Abans de sortir a l’escenari has de posar en pràctica el training. Després hi ha la feina amb el vocal coach, les classes de cant…
Com és el dia a dia ara?
Els meus dies no solen ser gaire rutinaris. No acostuma a haver-n’hi un d’igual que un altre, però ja hi estic acostumada, perquè porto tota la vida treballant en musicals, sèries… Estic coneixent molta gent i això em fa una il·lusió especial. I estic cansada; no dormo gaire. Si un dia em puc aixecar a les tres de la tarda, per descansar la veu, ho faig. I si m’he d’aixecar a les sis del matí perquè hi ha un shooting, doncs allà que anem! No em queixo, és el que toca ara mateix.
Va cinquena a les apostes. Quina pressió!
No, gens! No em condiciona. Em fa il·lusió que la meva feina i la dels meus companys sigui valorada. És supergratificant. Estar entre les favorites és una informació que hi és i no ha d’emboirar la meva meta, que és assajar moltíssim i donar tota la meva energia, totes les meves hores i tot el que estigui a la meva mà per fer que SloMo el 14 de maig , sigui supertop. Òbviament, cal estar a l’alçada, però encara que no estiguéssim a dalt de les apostes, jo hauria donat el mateix de mi.
Benidorm i Eurovisió en només quatre mesos deu ser viure una primavera daurada.
És una primavera, un estiu, una tardor i un hivern; tot alhora! Això és una bogeria. Dins meu hi ha una nena de quatre anys, que no la perdré mai, que és la que em fa estar a terra i veure la part bonica de tot això, malgrat el cansament i les hores no dormides. Perquè compensa conèixer gent nova i viure aquesta experiència, que sens dubte explicaré als meus néts quan sigui gran.
Quines són les seves cançons preferides d’aquest festival?
No en podria triar només una, perquè la veritat és que aquest any hi ha moltíssim nivell i totes les candidates em semblen supertop. Però el Regne Unit i Itàlia m’agraden moltíssim. I, òbviament, Ronela Hajati, l’albanesa.
Tem que a Eurovisió no es valori el conjunt de la seva proposta, i que al final tot quedi en si la cançó agrada o no?
Al final, l’art és subjectiu. No hi ha res just o injust; simplement és qüestió de gustos i, també, de moments socials, perquè de sobte triomfa una cançó que, si l’haguessis tret deu anys abans, no ho hauria fet. Jo me’n vaig a dormir a casa meva superorgullosa de saber que ho he donat tot de mi. I el que estigui a la meva mà, ho faré. Una altra cosa és que agradi, però la meva energia és aquesta: anem a Torí a guanyar.
Eurovisió marca un abans i un després a la seva carrera?
Per mi, com a professional i des del punt de vista artístic, és un pas més; un repte més. El que passa és que aquest pas és molt gran, perquè Eurovisió ho veu molta gent.
Ha estat a Miami i Los Angeles per preparar nous temes.
He estat component al costat de Leroy Sánchez, que és un dels autors de SloMo, i altres músics supertop, com Mario Cáceres i Claudio Abraham. Han estat les meves primeres sessions com a autora: increïble! Tinc moltes ganes que veieu aviat el que hem treballat.
O sigui, que hi haurà disc...
Per què no? No em tanco cap porta! I encara menys, artísticament parlant. Sempre dic que dels covards no se n’ha escrit res. El que sí que sé és que tinc moltes ganes de fer art.
Com porta la fama?
És molt estrany. Em demanen un munt de fotos pel carrer. Estic rebent molt afecte de la gent, i això és molt guai.
A vostè la van atacar molt després de guanyar el Benidorm Fest…
Això és una cosa que ja va passar. Per mi aquesta porta ja està tancada. I estic supercontenta amb tot l’amor que estic rebent a les xarxes socials i de tota la professió. És que estic molt enfocada cap al futur i la feina.
Com es defineix com a artista?
Molt exigent i passional. Passió per la feina, que al final és la meva vida. Passió per l’art. Visc les coses molt intensament i aquest canal està obert, com a artista, quan pujo a l’escenari.
Els seus referents musicals?
M’han inspirat molts artistes. M’encantava Christina Aguilera. També les Spice Girls... Veia que cantaven i ballaven. Òbviament, Beyoncé! I Shakira.
I ara, què escolta a les llistes de reproducció?
Hi ha de tot. Tinc el musical de Els Miserables en bucle. M’agrada molt escoltar Selena Quintanilla i Gloria Stefan. També estic amb el darrer disc d’Amber Mark, Three dimensions deep; m’encanta! Tinc reguetón antic, i a Whitney Houston, és clar! I fins i tot una llista de Disney...
