Quiosc

Diari de Girona

Un documental rodat des de dins de l’infern de Mariúpol impacta a Canes

Gran interpretació d’Emily Watson al film irlandès “God’s creatures”d’Emily Watson al film irlandès “God’s creatures”

La muntadora Dounia Sichov, al centre de la imatge, al festival de Canes. ERIC GAILLARD/REUTERS

La notícia va aparèixer a la majoria de mitjans cinematogràfics a primers d’abril: el cineasta lituà Mantras Kvedaravicius havia mort el 30 de març a Mariúpol, la ciutat ucraïnesa assetjada per les tropes russes. Uns dies després, la ministra de cultura lituana confirmava les circumstàncies de la mort: Kvedaravicius havia estat capturat per l’exèrcit rus quan intentava fugir de Mariúpol i havia estat executat amb un tret al cap i un altre al pit. Només un mes després d’aquests tràgics esdeveniments, el Festival de Canes ha presentat aquest dijous “Mariupolis 2”, el documental pòstum del cineasta lituà. Rodat des de dins mateix de la ciutat símbol de la resistència ucraïnesa, el film ha estat muntat les darreres setmanes per la companya del director, Hanna Bilobrova i per la seva muntadora, Dounia Sichov, que l’han presentat a la sala acabat de sortir de la sala de muntatge enmig d’una intensa emoció pel record del seu company tràgicament assassinat.

“Mariupolis 2” és un testimoni esfereïdor del setge i la tragèdia de la ciutat ucraïnesa. Kvedaravicius havia rodat la primera part de “Mariupolis” el 2014 quan, tot i que la ciutat ja estava molt a prop de la zona de conflicte del Donbass, mantenia la seva esplendor i vida quotidiana. Vuit anys després, la Mariúpol que veiem en pantalla és una ciutat destrossada, aniquilada i humanament devastada. La banda sonora del film són les explosions permanents, el brunzit dels míssils, els crits... i els silencis sobtats d’una ciutat sense vida, arrasada per tots costats. La càmera de Kvedaravicious se centra en un col·lectiu de supervivents que s’han refugiat en una antiga església evangelista. La mirada del director és observacional, no periodística. L’angoixa del film prové tant del que veiem -les vides esquinçades de gent de totes les edats- com del que no veiem -la càmera no entra mai en zones de combat explícit. El film de Kvedaravicius quedarà com un dels pocs testimonis directes d’una de les grans tragèdies del segle XXI, testimoni que malauradament li va costar la vida al seu director.

Just quan fa vint-i-cinc anys de la seva primera presència a Canes amb el seu debut cinematogràfic a “Breaking the waves” de Lars von Trier, l’actriu britànica Emily Watson ha tornat al festival per presentar “God’s creatures”, el seu darrer treball, a la Quinzena de Realitzadors. Watson és la protagonista absoluta d’aquest film codirigit de forma brillant per Saela Davis i Anna Rose Holmer i ambientada en una petita comunitat pesquera d’Irlanda. El film denuncia les tancades dinàmiques patriarcals i les barreres per l’emancipació i empoderament de les dones en un món impermeable als canvis. És un gran drama familiar, excel·lentment interpretat per Watson i la resta d’actors del film, i que confirma el bon nivell de la Quinzena en aquest Canes 2022.

Compartir l'article

stats