Després de l’èxit que va assolir amb «La puerta», el gallec Manel Loureiro continua amb el thriller i publica «La ladrona de huesos», on la protagonista es veu obligada a robar ni més ni menys que les relíquies de l’apòstol Santiago
Un gallec que es diu Manel?
Exacte, Manel. El meu pare era un gran amant de música i la cultura catalanes, per ell, escoltar Llach i Serrat era aire fresc en aquella Espanya. Així que em va posar Manel. I jo li he posat Manel al meu fill. Devem ser els dos únics Manel gallecs.
I a més, va publicar «La puerta», que en català seria «La porta». No serà del Barça, a sobre?
No sóc gens futboler, però el meu fill és barcelonista acèrrim. I som de Pontevedra! Ignoro per què el nen se m’ha fet del Barça, s’amorra a la tele cada cop que hi ha partit.
Jo també ho sóc, digui al seu fill que l’acompanyo en el sentiment.
S’ha fet del Barça en el pitjor moment. Té set anys, se n’havia de fer quan va néixer, no ara! En fi, aprofitant que he vingut a Catalunya li hauré de comprar una samarreta, però a veure de quin jugador, perquè amb tants canvis, no sé...
Si li serveix de consol, està tan confós vostè com la junta directiva.
(Riallada) Em penso que sí.
I ara, «La ladrona de huesos».
Em va semblar una història perfecta per a un thriller: una dona a qui li emanen que robi els ossos de l’apòstol si vol tornar a veure la seva parella, a qui han segrestat. I només té set dies per fer el robatori.
Vostè ha fet alguna vegada el Camí?
Vaig viure a Santiago mentre estudiava, així que he vist arribar milers de pelegrins. Jo he fet una part del camí, no prou perquè em donin el document acreditatiu, la Compostel·la. Amb això que he fet ja considero més que suficient.
Què té aquesta ruta?
Té alguna cosa que enganxa. Hi ha gent que l’ha fet un piló de vegades buscant alguna cosa, no sé quina, però tothom que el fa, torna transformat.
De quina manera?
Potser el Camí ens connecta a unes arrels que ens porten al passat, quan l’interior era més important que l’exterior. En l’era del TikTok, l’Instagram i la vanitat, un lloc que t’obliga a pensar i a trobar-te a tu mateix i a reflexionar, és tan innovador que et gira el cap al revés.
Ha viscut a Santiago i d’allà és Mariano Rajoy. Això marca, suposo.
No només això: sóc de Pontevedra, on en Rajoy va ser regidor.
Són ànimes bessones?
Ha, ha, a la resta d’Espanya no ho saben, però els anem enviant gallecs, fins que hem aconseguit que la història d’Espanya sigui la història d’un piló de gallecs barallant-se entre ells: Pablo Iglesias (el fundador del PSOE), Manuel Fraga, Rajoy, Franco per descomptat, i ara els estem enviant a Núñez Feijóo. No s’adonen que els gallecs som tan punyeters que anem enviant gent, a veure què passa?
Davant d’això, li agradaria perdre la memòria, com a la seva protagonista?
N’hi ha per pensar-hi. El bo de Galícia, malgrat la tendència a exportar polítics peculiars, és que en el fons ens agrada que vingueu cap aquí. Per ser gallec, l’únic requisit és voler ser-ho, per això ens encanta que ens feu companyia.
Posaria la mà al foc perquè les relíquies de Santiago són autèntiques?
No l’hi posaria ni de broma. Això de les relíquies... Hi ha prou trossos de la Vera Creu repartides per Europa, per muntar un moble d’Ikea. I mitja dotzena de prepucis del nen Jesús, cosa biològicament impossible. De fet, ningú sap què hi ha a dins de l’urna que hi ha a sota de l’altar major de Santiago. Segons alguna teoria, podrien ser els ossos d’una dona, la reina Lupa, galaica. Seria meravellós saber que s’han estat adorant durant segles els ossos d’una dona.
Robaria unes relíquies a canvi de salvar una persona estimada?
Per salvar una persona estimada, faria qualsevol cosa, aquesta i de molt pitjors. Com la majoria de gent. L’amor és un els motors fonamentals de l’ésser humà. I l’odi també...
I si després va a l’infern?
Com que tindria els ossos del sant, negociaria el retorn d’aquests a canvi de sortir de l’infern. Els gallecs tenim solucions per a tot.
