L’any 2013, Gemma Humet, cantant i pianista terrassenca, va escriure Les veus del mar, una cançó que narra la història d’una família que fuig de casa seva a la recerca d’un lloc on viure en pau. Anys més tard, l’editorial de contes infantils nanit, en va fer una adaptació amb il·lustracions de Sara Serra. Gairebé una dècada després, la problemàtica que explica Les veus del mar segueix més vigent que mai. Ahir a la tarda, Humet va ser al village del festival Tempo per a presentar el llibre acompanyada de Sílvia Ardévol, que va conduir l’acte.
De què neix la idea de fer un conte infantil?
Neix d’una cançó homònima del meu segon disc, Encara (2017). Feia molts anys que amb la meva amiga Sara Serra, il·lustradora de contes infantils, teníem moltes ganes de fer alguna cosa amb aquesta cançó, i al final en va sortir aquest conte.
Com va adaptar la cançó en un conte infantil?
Va ser un procés molt fàcil perquè ja tenia la lletra feta. Només es tractava d’anar posant o traient idees per a transformar-la en història.
Amb Sara Serra també va il·lustrar el llibre Els dies que m’habiten, creat a partir de textos seus.
És que és molt fàcil, treballar amb la Sara. Suposo que el fet que la conegui ja fa que el punt de partida sigui d’entesa i que els dos universos de cadascuna tinguin bastant en comú. En el cas d’Els dies que m’habiten, que és un llibre adreçat a adults, potser sí que la Sara va haver de marxar una mica de la seva zona de confort, però sempre treballem molt colze a colze.
La migració i la crisi de refugiats és una de les problemàtiques que més la preocupen actualment?
És un problema molt heavy i que per desgràcia fa molt temps que existeix. Pensa que la cançó la vaig escriure el 2013! Però sembla que la societat ha arribat a un punt de sobreinformació que fa que les coses deixen de preocupar-nos. En aquell moment m’hauria agradat molt anar a un camp de refugiats, però em vaig quedar embarassada. Per a posar el meu granet de sorra vaig decidir fer una cançó per a poder cantar-la a tots els concerts. I ara, haver fet el conte també permet poder-ne començar a parlar amb els infants des del seu punt de vista perquè ho puguin entendre.
De fet, el conte també incorpora activitats. És una manera de fer-ne pedagogia?
Tot el que pugui arribar al seu abast, ajudarà. O, com a mínim, farà que en siguin conscients. Però s’ha d’anar amb compte com s’explica. Per exemple, la cançó és molt més dramàtica, en canvi, el conte és esperançador i té un final obert perquè cadascú se l’imagini com vulgui. El conte pretén fer-los conscients de què és una guerra, què signifiquen «les veus del mar», etc.
Té pensat fer més contes?
És un procés molt bonic. A més, a mi sempre m’ha encantat escriure. És una via que no descarto.
Parlant d’escriure, vostè ja fa molt temps que escriu: textos, cançons, poemes... però aquest darrer àlbum Rere tot aquest fum (2022) ha estat el primer on totes les lletres són pròpies. Per què no havia fet el pas fins ara?
No ho sé, per mi ha estat molt natural. Potser per la temàtica dels altres discos em venia de gust posar música a poemes de Maria Mercè Marçal, Estel Solé... Aquest disc, en canvi, és molt íntim i reflexiu i va néixer de la necessitat d’escriure. Sí que és veritat que la perspectiva d’un disc o altre canvia molt: cantar poemes d’altres autors et dona la tranquil·litat de saber que aquelles lletres no surten del teu cap, en canvi, en aquest darrer sí que tot ha sortit de mi i potser és quan sents que «et despulles».
En aquest disc ha fet molta introspecció. Aquest procés de reflexió també acabava amb la publicació del disc?
La maternitat, la covid i tot plegat va fer qüestionar-me moltes coses del món que ens envolta. Ha estat un moment on m’he plantejat moltes coses, com ara quina versió de mare volia ser pels meus fills, però no penso que sigui un procés que tingui un principi i un final. Tots tenim el nostre procés vital i a mi encara em queden moltes coses per aprendre. El procés segueix perquè seguim vivint.
El disc també vol ser «un viatge pels misteris de l’amor». En una entrevista comentava que «tot el nostre voltant es basa en relacions de dependència». Creu que les noves generacions ho estan canviant?
Les generacions que pugen ara tenen un món molt més obert al que teníem nosaltres o els nostres pares quan ens educaven. Estar-se educant en una diversitat de persones, gèneres, sexualitat, maneres d’estimar i tipus de relacions fa que ho incorporis al teu dia a dia i a l’educació dels teus fills. Segur que els joves tenen la ment molt més oberta i entenen les coses molt millor, però també penso que estem en un moment de molta polarització, perquè també hi ha molts joves que, per exemple, estan posats en aquest «rollo» masclista.
L’electrònica està incidint molt en la música actual. Tenia la pressió d’haver de fugir de la cançó d’autor més clàssica i acústica?
Segur que hi ha gent que ho viu així. En el meu cas, més aviat neix de la meva inquietud personal. M’agrada molt provar coses. Soc cantant i pianista, però per sobre de tot soc músic i necessito investigar, provar coses noves… no estaria còmode estan sempre al mateix lloc només amb un piano i una guitarra. Necessito una mica més de moviment. De fet, és una mica com el que he fet a la vida. Volia que la meva música anés dirigida a la meva persona. Sí que és veritat que estem en un moment en què si no ets «mainstream», ho tens molt complicat.
A Rere tot aquest fum només ha fet una sola col·laboració amb Pau Serrasolsas a Els anys guanyats. Per què?
És que no m’agrada fer col·laboracions perquè sí, m’agrada que tinguin un sentit. En el cas d’aquesta cançó tenia claríssim que havia d’anar-hi una veu masculina i sabia que en Pau era la millor opció. És un disc molt íntim. No sé fins a quin punt perdria sentit fer-hi col·laboracions.
I, ara per ara, quins són els seus pròxims projectes?
Doncs ara per ara la meva màxima prioritat és girar amb aquest disc que acaba de sortir i poder fer el màxim de concerts possibles, tot i que en el meu cap no paren de néixer i créixer coses. Però són coses molt embrionàries, encara.
