Mayte Martín, cantaora, cantant, compositora i guitarrista, ofereix demà (20h) al Centre Cultural La Mercè un concert que servirà com a presentació del quart festival FlamenGi de tardor, que tindrà lloc a Girona el mes de novembre
Accepten bé en el món del flamenc a les dones cantaores?
Segurament era més difícil per a generacions anteriors, avui ja no ho és tant. El masclisme existeix, i existeix igual en el flamenc que en tots els altres àmbits. Que les dones encara estem lluitant, és una evidència. No és el masclisme que van viure les nostres àvies i mares, però encara n’hi ha rastre.
S’estima més rebre premis o omplir aforament?
Prefereixo els premis que em dóna la gent. Prefereix que la gent compri entrades per venir a veure’m. M’agrada l’emoció de la gent, notar que el públic es commou, per a mi és un premi. O quan algú et para pel carrer i et diu que la teva música forma part de la seva vida. Prefereixo les coses petites, aquestes petites mostres humanes, que els premis.
«El flamenco es mi origen, no mi yugo». Per què creu necessari destacar aquesta frase a la seva web?
Perquè sovint el flamenc és un jou, si no te’n saps desprendre. El món del flamenc és molt endogàmic, la gent t’etiqueta de seguida. Jo escoltava flamenc a casa des de ben petita, si el meu pare hagués sigut brasiler, jo cantaria bossa nova. Em va enganxar de seguida, em va fer veure que havia nascut per a dedicar-me a la música. A la música, no al flamenc, que és només un dels meus idiomes. Sóc una poliglota musical, i tots els idiomes que toco són importants per a mi.
Ha plorat, cantant?
Sí, és clar. Potser en moments que estava fràgil a causa d’alguna situació personal. També he plorat moltes vegades en rebre un aplaudiment.
En algun tema seu apareix Miguel Hernández, en un altre, Picasso. Tot l’art està connectat?
Per descomptat, sense dubte. És important estar connectat amb les altres arts, són inspiradores per a la música. I amb les altres músiques. Hi ha molts flamencs que no escolten res que no sigui flamenc, ho trobo un error molt greu. Totes les arts estan connectades, i totes les músiques també. A cantar i a expressar-se bé, se n’aprèn a través de totes les músiques, no només del flamenc.
O sigui que li agrada Rosalía.
Això no hi té res a veure, jo estic parlant de música. Clàssica, jazz, brasilera... músiques amb arrel.
El públic català entén bé el flamenc?
Hi ha públic que hi té afició, que entén el flamenc. Però no és res fonamental. Jo no necessito que el públic hi entengui de flamenc, sinó que hi entengui d’emocions. Necessito que el públic rebi la part emocional del que faig. I per descomptat també la part musical, però per això no cal entendre-hi de flamenc. Per això només cal que t’agradi la música i tenir una sensibilitat.
Existeix un flamenc català?
Podem dir que sí, en tant que la gent que hem viscut a Catalunya hem après el flamenc d’una manera diferent. No en les festes familiars, no en el seu entorn natural, entre cometes. Ha sigut un aprenentatge molt més metòdic, si més no en el meu cas. Més íntim, més meticulós. Quan les coses s’aprenen així, també et construeixes com a artista d’una altra manera.
Considera que el que fa vostè de cantar flamenc és cultura catalana?
Sí, és clar.
L’hi pregunto perquè en Lluís Llach ha dit que només és cultura catalana la música que està cantada en català.
Doncs no hi estic d’acord. És una evidència que estem convivint en societat. Hi convivim des que va tenir lloc el moviment migratori dels andalusos cap a Catalunya. N’hi ha molts que som fills de catalana i andalús, o al revés, i això forma part inevitable de la cultura d’aquest país.
I segurament l’enriqueix.
Si volgués, podria cantar en català, però em dedico a una música que no es canta en català, es canta en castellà. Un gènere musical no és només un repertori, és una manera de cantar, de projectar la veu, de sentir la música. Jo respecto tot el que es faci per convicció artística, i no per política. Per mi, el gènere musical ja és un idioma.
