Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Lydia Cacho

«A Mèxic es tendeix a glorificar la impunitat»

L’escriptora i periodista mexicana Lydia Cacho, a Madrid. | ALBA VIGARAY

Entra vestida de negre al Cafè Gijón, el més literari de Madrid. S’asseu a taula Lydia Cacho, la periodista, l’escriptora mexicana que, des que era nena, lluita per la llibertat de les dones i que des de fa anys lluita per la seva pròpia llibertat, ja que poderosos bandits mexicans la persegueixen a mort per treure aquesta bandera igualitària que exhibeix en reportatges i en llibres. I ara és una exiliada a Espanya, que tant exiliat va enviar a Mèxic després de la Guerra Civil. Aquest retrat de perseguida no li ha enfosquit el rostre de nena de 59 anys que, en un llibre singular, Cartas de amor y rebeldía (Debate), acaba de compilar la correspondència i altres documents que, des que era una adolescent de dotze anys, compartia amb pares, amics, amants, companys. La majoria d’aquestes cartes van ser escrites a mà, i totes tenen l’amor, la tristesa o la lluita com a matèria, així com les arrels de la persecució que ara la fa clandestina a Madrid. D’ella va dir el New York Times: «És la rockstar del periodisme mexicà». Quan s’asseu a respondre és Lydia Cacho, aquella noia.

Lydia Cacho, a Barcelona el 2008, quan va rebre el Premi a la Llibertat d’expressió de la Casa Amèrica Catalunya. | JOSEP GARCÍA

Què li ha espantat més del que s’explica aquí?

Exhibir l’amor cap a la família. Perquè jo sempre temo per la meva família.

Al primer document explica que un cosí l’assalta al llit, vostè té dotze anys… I després sempre hi va haver algú que va voler assaltar la seva llibertat.

El problema no és només meu. Cada 15 segons, segons l’ONU, una dona pateix aquesta mena de coses. Això significa que no sóc excepcional, és només que jo sí que ho explico.

Però aquella escena, en concret, li va marcar la vida?

En el millor dels sentits perquè... Que ell s’hagi ficat al llit no té res a veure amb la manera com valoraríem un acte així ara. Vaig sentir que era una traïció, perquè a més del meu cosí el considerava el meu amic. Jugàvem des de petits. Va ser una cosa incòmode perquè jo no havia estat mai a prop d’un nen amb un penis erecte. I es va ficar al meu espai vital. I em va marcar la vida perquè, quan vaig cridar a la meva mare, ella va respondre, em va escoltar i em va creure. Perquè a la majoria dels nens que passen per això no els creuen els adults o ho minimitzen, com ho va fer la meva tia, la mare del meu cosí.

En altres episodis hi va haver homes que intentaven que vostè no fos la que volia ser. Com que la vigilaven?

No sé si estava vigilada. El que sí que sé és que això ens passa a milions de dones. En el moment que vam decidir llançar-nos a tenir una carrera, hi ha parelles que no ho suporten. Si jo fos home, això no m’hauria passat. Però sóc dona. I, de nou, ens passa a moltes. Però no gosen explicar-ho.

I vostè per què sí que s’ha atrevit?

És que hi ha una història al darrere. Fa uns anys, diversos periodistes mexicans vam aconseguir denunciar el governador de Quintana Roo, Roberto Borge, per actes de corrupció, amenaces, temptativa d’homicidi d’un periodista… i el que va fer va ser intentar desacreditar tots els reporters. Però amb mi no ho va aconseguir. Fins i tot va manar inventar una biografia meva, eh. Va inventar que en tota la meva joventut jo me’n vaig anar a Cancún i que feia trenetes a la platja, que jo no havia anat a l’escola, que em prostituïa, que havia trobat homes que escrivien els meus llibres… tot explicat amb una imaginació força precària. Posava els noms d’homes amb qui deia que jo havia tingut sexe, diversos polítics entre ells, cosa que no era veritat. I això es va quedar aquí i els meus col·legues periodistes no se’n van fer ressò, perquè sabien que només eren xafarderies per perjudicar-me. Però després jo em vaig cansar, sabia que havia de fugir perquè, vaig dir, ja em mataran. Però també vaig pensar: són ells els qui explicaran la meva història? El meu editor em va dir que escrivís la meva autobiografia, però ho vaig refusar i després vaig començar a recuperar coses de casa meva i les vaig revisar i vaig dir: escriuré sobre aquesta mena d’arqueologia periodística.

És un miracle que hagi conservat tantes coses.

És clar. A més, hi ha alguna cosa molt bonica: quan jo els escrivia a les meves amistats, els semblava curiós que jo els enviés cartes. I jo guardava totes les cartes. Els meus avis també guardaven cartes. I als meus amics els vaig dir: sentin, si tenen cartes que jo els vaig enviar, doneu-me-les per favor. Els vaig demanar permís. La gran majoria em van dir que sí. El meu pare ho va dubtar una mica, però al final va acceptar.

Què va significar tant d’assetjament per a vostè?

Jo no ho vivia amb angoixa. Era una molèstia, una incomoditat, i jo seguia endavant. Amb el temps revalores les coses d’una manera diferent i aleshores reflexiones. Jo em concentrava a la meva feina, que m’agradava molt. Els meus companys em molestaven perquè deien que jo era molt feminista i que els homes eren com el PRI, que mai no deixarien anar el poder. No tots els homes, però la majoria eren així.

En quina mesura les seves cartes expliquen Mèxic?

Doncs molta gent que ja ha llegit el llibre, em diu: és que estàs narrant la meva infantesa i la manera com vèiem moltes coses! Aleshores… crec que és mirall de moltes vides. De Mèxic i del món.

Què va ser el que li va fer tan obstinada?

Jo crec que vaig néixer així. Des de petita era molt obstinada, necia, amb una personalitat obsessivocompulsiva que he intentat domar, però no he pogut. Però això m’ha servit molt a la meva feina. En canvi, a la meva vida personal, doncs… no. El meu pare volia que fes coses semblants a les d’ell, volia que jo fos enginyera per quedar-me després amb la seva empresa. Quan li vaig dir que allò que m’agradaven eren les Humanitats… no li va agradar. I comencem a tenir una relació molt tirant. Avui ja no, avui ja parlo amb ell i riem molt.

Quan va començar a estar en risc com a periodista?

Físicament? El 1994, quan vaig anar a Ciudad Juárez a fer un reportatge sobre els feminicidis. Però potser abans, quan vaig escriure sobre violència intrafamiliar, un advocat va arribar a la redacció amb una pistola i em va amenaçar. Aquí em vaig adonar que era arriscat dir la veritat. Jo sabia que els fets eren reals, que jo havia explicat la veritat, però per altra banda vaig saber que havia de tenir més cura.

Quina denúncia li ha sortit més cara?

La decisió d’explicar la història que després es va convertir en el meu llibre Los demonios del Edén. Tenia un programa de televisió i vaig convidar una advocada i un psicòleg per analitzar el cas de pornografia infantil, i en llegir el guió em vaig adonar que això seria fort. I, sí, van venir les primeres amenaces. Quan vaig publicar el llibre ja tenia amenaces, però tot i així, el vaig publicar.

Això és comú en el periodisme del seu país: denunciar i rebre amenaces.

Sí. Avui el periodisme del meu país està ferit de mort. Per l’esgotament, pels assassinats de periodistes, pels desplaçaments, pels exilis. I, en aquest moment, des de la presidència de la República hi ha un atac frontal al periodisme, de descrèdit a tots els periodistes. I això fa que els periodistes estiguin més en risc, perquè els que t’haurien de protegir són els que t’ataquen…. A Mèxic en lloc d’esbudellar i criticar la violència, l’únic que s’ha fet és reivindicar-la. A la literatura, a la música, al cinema… Aleshores, glorificar això ha fet que, alhora, també es glorifiqui la impunitat. I això fa molt difícil que s’acabi amb la violència.

Com se sent en aquest exili?

Estic aprenent a viure a Espanya. A veure la vida quotidiana, a veure les debilitats d’aquesta democràcia, a veure com ho neguen els espanyols i a veure que no saben què fer amb el seu passat. Perquè encara hi ha gent per aquí a les cunetes i no s’atreveixen plenament a rescabalar tot això. Veig que s’entesten a ser europeus, potser perquè si no fossin europeus serien gairebé llatinoamericans i això els sembla indigne.

I té por?

Això ho parlava ahir amb el meu terapeuta. Jo crec que la por habita en mi, però ja no m’inquieta. He après a suportar-ho i a seguir endavant malgrat tot.

Compartir l'article

stats