Jordi Sala és el director i adaptador de «Despertar», obra teatral basada en el llibre homònim de l’escriptor i neuròleg Oliver Sacks, sobre la pandèmia de la «malaltia de la son», que va fer miques la vida de milions de persones a inicis del segle XX. L’obra es representa a La Planeta divendres, dissabte i diumenge vinents
Hi ha més gent adormida de la que ens pensem?
He, he, crec que sí, que hi ha molta gent adormida. Home, de tant en tant tots dormim, en determinats períodes és convenient.
Potser n’hi ha que s’hi passen la vida, dormint.
Aquest és el problema, hi ha gent que passa per la vida com si mai hagués estat desperta.
Encara que la gent cregui que és una cosa nova, sempre hi ha hagut pandèmies?
Per descomptat. No sóc metge ni tinc intenció de ser-ho, però pel que es veu, n’hi ha hagut sempre. En concret, del virus de què es parla a l’obra, que va ser una brutalitat als anys vint del segle passat, se n’han rastrejat epidèmies més petites fins al segle XVI.
L’encefalitis letàrgica, coneguda com a «malaltia de la son», va causar histèria mundial. Això tampoc no és nou.
La va causar perquè en poc temps va morir al món occidental més d’un milió de persones. I a més a més, a diferència de la nostra pandèmia, s’acarnissava en la gent jove. Era terrorífic, afectava els nens.
És dur de dir, però sembla que si afecta els vells, una malaltia no és tan greu que si afecta nens.
Té raó, encara que amb un punt de mala consciència, a vegades la gent pensa «bé, els vells s’han de morir un dia o altre». Però quan la malaltia afecta els joves i nens, la cosa canvia. S’entén el terror que va provocar la malaltia de la son, sobretot a les grans ciutats.
Com viu la postpandèmia, vostè?
Ara quedaré una mica malament, perquè continuo igual. Aquesta idea que la pandèmia ens havia de fer millors, francament... Suposo que ha fet recapacitar segons qui, i a segons qui, no. Imagino que força gent s’ha replantejat l’ordre de prioritats de la seva vida. Però una vegada sembla que ha passat el perill, cadascú n’ha tret la lliçó que ha volgut, si és que n’ha volgut treure alguna. I ja està, ja tenim prou feina a anar vivint com podem.
Qui vegi l’obra no agafarà por als medicaments creats amb presses contra una pandèmia?
Precisament el que explica la història és que Oliver Sacks, contra l’opinió de quasi tothom -en especial de la direcció de l’hospital, perquè el medicament era molt car- va aconseguir utilitzar el medicament, i va tenir efectes molt positius per a malalts que feia dècades que estaven com adormits. No hi tenien res a perdre. Una altra cosa són les vacunes de la Covid, suposo que s’hi estava referint.
Posem que sí.
Ens hem de preguntar si és pitjor el remei o la malaltia. En el cas de la malaltia de la son, no hi havia dubte.
Què opina de la versió que es va fer cinema del llibre, amb Robin Williams?
El mateix que Oliver Sacks, que va dir que era horrible. Per exemple, a la pel·lícula creen una història d’amor entre una infermera i Sacks... que era homosexual. És una pel·lícula romàntica i hollywoodiana, molt poc fidel, millor dit gens fidel, al llibre de Sacks.
Vostè s’ha proposat ser fidel?
Fidel és una paraula que no m’agrada gens si no és per parlar de relacions humanes. Fidel a una persona, ho entenc, fidel a un llibre, no ho acabo de veure. Dramatitzar un llibre de literatura mèdica per passar-lo al teatre, exigeix ser infidel per nassos. Has de crear una narrativa a partir de literatura mèdica, que té molt poca narrativa. I això que Sacks narrativitza força els casos, i com que escriu tan bé, dóna la possibilitat de crear narrativa. Però no deixa de ser narrativa creada a partir del que ell explica
Fidel a l’esperit?
Tampoc acabo d’entendre què vol dir això (riu). Però hem aconseguit estar molt a prop del més important que explica.
Els aprensius, millor que no vinguin a veure l’obra?
Que vingui tothom, només faltaria (riu). Potser superen l’aprensió.
