Tenir un sostre però no una llar

Sabem que al país hi ha més de 30.000 pisos buits, que a Girona el 2019 hi va haver uns cinc desnonaments diaris o que el preu del lloguer ha pujat a un ritme molt (molt, molt, molt) més elevat que els salaris. Ho sabem, però cap dada sobrepassa la força que té el testimoni d’algú com la Roser, que arran d’un divorci s’ha passat anys vivint en albergs o compartint pis, a l’hora de conscienciar de tot el que hi ha al darrere de la problemàtica de l’habitatge i alertar que ho tenim més a prop del que pensem. O el de la Georgina, que ha vist com la seva mare havia de renunciar a exercir com a tal i a tenir vida social per haver perdut el negoci i la casa per la crisi econòmica.

Són dos dels casos que s’exposen a Com destruir una casa, l’últim projecte del cicle Verbatim de teatre documental de la sala La Planeta de Girona, estrenat divendres a Temporada Alta. Firmat a quatre mans per Oriol Morales i Aleix Plana, s’acosta a la precarietat habitacional des de les experiències de persones que no tenen una llar però si sostre: albergs, habitacions rellogades o barraques al costat de l’autopista.

Aquests testimonis són explicats per tres bones actrius -Karin Barbeta, Marta Fíguls i Carolina Morro Glueck- i també pels mateixos protagonistes, a través de projeccions, en la primera part de l’espectacle, pur teatre documental.

La segona trenca amb el realisme per oferir escenes delirants, com un karaoke per cantar l’article de la Constitució que parla del dret a l’habitatge o un concurs per trobar un lloguer de menys de 500 euros a Barcelona (spoiler: impossible). Escenes que, malgrat arrencar la riallada disparen amb punteria, i que conviuen amb d’altres més serioses, com l’exposició de l’efecte sobre la salut dels pisos en males condicions de salubritat, el cas d’una persona apallissada per haver denunciat un pis turístic il·legal o la intervenció d’un periodista, Pau Rodríguez, que fa anys que cobreix desnonaments.

Tot plegat, per acabar-se preguntant en veu alta si el teatre (i de retruc el periodisme) poden servir per generar un canvi real més enllà de la mera denúncia.

Com destruir una casa aborda les diverses cares del complex món de l’habitatge: l’accés, què comporta no tenir-ne per a la dignitat de la persona i el seu entorn i que passa quan les condicions econòmiques o l’incivisme ens expulsen d’on vivim. Ho fa amb veracitat i encert, anant més enllà de la fredor de les xifres, posant la lupa sobre les persones i obrint carpetes l’espectador pugui seguir estirant el fil. Si el teatre Verbatim serveix per alguna cosa és justament aquesta, per fer que el missatge faci rau-rau i no s’oblidi quan s’acaba la funció.