Sorolla en el seu centenari

Aquest 2022 acaba artísticament parlant preludiant el que vindrà el 2023 a Espanya: l’any Sorolla (1863-1923). És el museu estatal que gestiona la seva casa museu a la capital la que ha donat el tret de sortida amb una exposició que emmarca molt bé el que serà la seva producció: Orígens. I és que tot artista, sobretot els bons, tenen un profund coneixement de la història de l’art precedent, estudien i s’inspiren en els grans mestres per, partint-ne, fer alguna cosa nova.

Joaquín Sorolla no seria menys. I és que per donar bons fruits cal enfonsar les arrels en un bon substrat. La còpia d’obres de grans artistes va ser una constant durant tot el segle XIX. Són molt interessants les llistes de pintors i escultors que demanen accés als grans museus per poder reproduir, de primera mà, aquestes grans obres.

El museu del Prado conserva aquests llistats que permeten comprovar com noms que ara són molt coneguts van començar amb humilitat a prendre lliçons dels grans. Això que sembla extraordinari, en realitat, és habitual entre els grans artistes des d’antic. Miquel Àngel, Bramant i Bandinelli estaven prenent apunts i copiant el grup escultòric del Laoocont; Rubens està demanant permís a Felip IV per copiar els Tizianos que tenia a la col·lecció reial durant el seu viatge a Madrid el 1628; i Goya dibuixa Velázquez, per posar tres exemples eloqüents del que significava l’estudi -ja que era copiar un mestre-, aprendre d’altres grans artistes.

Orígens concentra la formació primera de Sorolla. Els seus primers passos a l’escola de Belles Arts de València i, sobretot, els viatges a Madrid. El Prado li va donar l’oportunitat d’estudiar i veure Velázquez, a més de molts altres pintors que també van ser font d’inspiració per al pintor valencià. Però Velázquez és la gran font per a l’art modern.

El 2003, el Metropolitan de Nova York demostra com Manet trenca amb la tradició en què s’havia format gràcies a la seva trobada amb Velázquez en una exposició monogràfica dedicada a Velázquez en el pintor francès. El mateix any, el Prado edita les cartes que Manet envia durant el seu viatge a Espanya el 1865. El pintor confessa com, després d’haver visitat el Prado, Velázquez l’havia «captivat» i escriu al seu amic Henri Fantin-Latour que Velázquez és el «pintor de pintors».

El mateix li passa al jove Sorolla. I és que al segle XIX ja no només a Itàlia hi ha la inspiració. Madrid es converteix, i especialment el Museu del Prado i l’Acadèmia de San Fernando, en lloc obligat per a tot jove artista. Les còpies de Sorolla dels originals de Velázquez, i la seva inspiració, seran fonamentals a la concepció espacial i lumínica de Sorolla, potser abans del seu pas per Roma.

Sorolla adverteix la influència europea al gust per la temàtica oriental i la història nacional que ocupa la seva primera producció. Aquests motius el vinculen amb el moviment romàntic, però el contacte amb els grans mestres del Segle d’Or espanyol l’ensenya i ajuda a trobar el seu estil, el seu llenguatge.

Tots coneixem el gran Sorolla de la llum mediterrània, de les platges, de les pinzellades soltes, entroncant amb l’Impressionisme europeu, però faltava entendre com s’havia gestat l’artista.

Aquesta exposició del Museu Sorolla, que el segon terç de l’any que ve viatjarà al Museu de Belles Arts de València (30 de març-10 de juny), és clau per entendre el que vindrà després. Sorolla està aprenent a compondre grans escenes, fora dels estudis habituals dels aprenents, alhora que busca la seva grafia pictòrica. Experimenta i troba. És un noi llest, que adverteix que, per guanyar-se el públic primer ha de conquistar la crítica i és que «per donar-se a conèixer i guanyar medalles cal fer morts», com confessa aquests anys a un amic.