La duresa i la poesia de la pela del suro

En el silenci del bosc, només trencat pels sons que emeten ocells i insectes, s’escolten amb claredat uns cops secs, seguits del soroll d’alguna cosa que s’està esqueixant. Després, més cops secs i de nou alguna cosa esqueixant-se. Els cops secs són els que donen els peladors de suro amb les seves destrals en els troncs de les alzines sureres, per anar tallant l’escorça de suro, i el soroll d’alguna cosa esqueixant-se és el que fa aquesta escorça del suro quan és separada del tronc de l’arbre pels mateixos peladors. «Són homes que estan treballant a només una hora de les principals ciutats europees, però que fan una feina que és força desconeguda o mal entesa pel públic en general», assegura la fotògrafa nord-americana Michele Curel, que fa tres anys va començar a documentar la feina dels peladors de suro que treballen en boscos de les comarques gironines, de Barcelona i del Rosselló, i que ara exposa part del resultat d’aquesta feina en l’exposició Sentir la sureda, que es pot visitar fins l’1 d’agost al Museu del Suro de Palafrugell.

«Va passar que primer vam llogar i després vam comprar un mas a l’Empordà. I sense preveure-ho, de cop érem els propietaris d’un bosc de suro». D’aquesta manera explicava Michele Curel (Nova York, 1958) com va entrar en contacte amb el món del suro en una entrevista que Diari de Girona publicava el passat 11 de maig. De fet, malgrat els seus orígens nord-americans, Curel està molt vinculada a Catalunya, perquè hi va venir a viure el 1971 amb la seva mare, hi va cursar els estudis de Periodisme i hi ha desenvolupat bona part de la seva carrera professional (amb retorns periòdics al seu país) treballant per a publicacions com, The New York Times Magazine, Newsweek, Time, National Geographic, Vanity Fair, Sports Illustrated, Forbes, Food & Wine, Travel & Leisure, Town & Country, Marie Claire, Elle, El País, La Vanguardia i El Mundo, entre d’altres.

Va ser aquest vincle amb Catalunya el que la va portar a llogar primer i després a comprar un mas a l’Empordà, i allà va ser on es va trobar amb el suro: «Vaig interessar-me de seguida per aquest món del suro, em vaig fer sòcia del Consorci Forestal de Catalunya, vaig anar a tota mena de tallers, a congressos forestals, etc.».

I la manca de coneixement en general que va detectar sobre aquest món (hi havia qui es pensava que per obtenir el suro i fer-ne els taps corresponents s’havia de tallar del tot l’alzina surera), i sobre la feina dels peladors de suro en particular, va ser el que la va motivar a posar en marxa The Cork Harvesters (Els peladors de suro), un dels diversos projectes multimèdia en què treballa la fotògrafa, en aquest cas en l’àmbit de «la problemàtica del canvi climàtic a l’entorn dels boscos per construir un pont d’unió entre la societat urbana i la rural, una tendència que s’ha accentuat precisament per haver esdevingut propietària de suredes», segons comenten des del Museu del Suro de Palafrugell.

Com explica Curel en la presentació d’aquesta iniciativa al seu web professional, els peladors de suro «són els primers d’una llarga llista d’homes i dones que treballen amb aquesta matèria primera natural. Aquest projecte pretén cridar l’atenció sobre aquests treballadors per explicar els beneficis del suro, la seva recol·lecció i la importància de recuperar aquesta feina per facilitar la gestió forestal sostenible».

A l’exposició Sentir la sureda s’hi poden veure una setantena de fotografies en blanc i negre i en color captades per Michele Curel i triades expressament per a la mostra al Museu del Suro, i també un video que mostra la feina d’aquests treballadors, i alguns dels seus testimonis. Però és només una part de la feina que ha fet la fotògrafa, i de la que compta fer: «Es tracta d’un projecte en marxa, els treballs del qual es van iniciar a la regió nord-est de Catalunya, a les províncies de Girona i Barcelona durant la pela del suro de 2018, i van continuar durant les campanyes de pela del suro de 2019 i 2020. Estava previst que l’elaboració del projecte continués en altres regions i països durant el 2020 però, a causa de la pandèmia, això es va posposar fins al 2021».

De fet, no són gaire nombroses les regions i països on es fa la pela del suro, com explica un dels treballadors entrevistats per Michele Curel: «És especial perquè n’hi ha en molt pocs llocs del món, només aquí, a Andalusia i una mica a Portugal, i això ho fa una mica únic a nivell mundial».

Però també és una feina especial per la seva duresa: «No és gens romàntica, és una feina molt dura -explicava Michele Curel en aquella entrevista-. Però els agrada. En general és gent a qui agrada estar al bosc i treballar en exteriors. Però és molt dur, és una feina que es fa els dies més calorosos i humits, que és quan el suro s’aixeca més fàcilment. Per això comencen tan aviat, jo quedava amb ells a les cinc del matí. A partir de migdia ja no es podia treballar, la xafogor ho impedia». I malgrat aquesta duresa de la feina, en l’exposició «el to de la narració és descriptiu i sensible alhora, destacant la implicació de l’autora amb la temàtica tractada i el seu caràcter humanista, empàtic tant amb els treballadors com amb els arbres i l’entorn natural», apunten els responsables del Museu del Suro, que afegeixen que «no es tracta d’una exposició merament documental, en el sentit de presentar didàcticament els processos de la pela del suro i els entorns naturals, sinó que mostra també les emocions de l’autora cap un tema que entén com a universal, més enllà de la localització en la qual treballa, sobre la Vida, la Natura i els éssers humans que hi viuen en contacte».

Aquesta relació amb l’entorn és precisament un dels elements que més destaquen alguns dels peladors de suro que parlen en l’audiovisual que completa l’exposició fotogràfica: «Per ser un bon pelador crec que primer has de saber respectar l’arbre i fer-li el mínim mal possible, i després quan el suro està masegat o així, saber-lo treure bé», comenta un d’ells. I un altre assegura que «el fet d’estar a bosc només amb una destral i només sentir el tuc, tuc, tuc del seu so, o el picar del martell, i sentir-se un més amb el bosc, és una cosa que per a mi té un retorn molt bo». I encara un tercer assenyala sobre el respecte cap als arbres que senten les persones que es dediquen a aquesta feina que «hi ha una dita dels peladors, que es diu molt, que diu que si la pela no marxa, marxa tu. Aquest punt, el saber marxar, per a mi és el que fa... Perquè a patacades ja marxa, el suro, però no fas una feina de qualitat».

Michele Curel dóna aquest especial protagonisme als peladors o llevadors de suro després d’haver reflexionat sobre «què era el bàsic de la història: els arbres, el bosc». Així, «després de fotografiar el bosc, els primers de la cadena són els llevadors, i són uns grans desconeguts dins d’aquesta indústria. Es parla dels propietaris, dels taps, dels fabricants... però molt poc dels primers que toquen el suro, els llevadors. Per això hi concentro la meva visió».

Laura Terré, comissària de la mostra, apunta que «el punt de vista de l’autora d’estima i admiració per aquests treballadors i els arbres, posa l’accent en la importància de regenerar, mantenir i preservar aquests boscos i fer de pont entre les societats urbanes i rurals amb l’esperança de que les noves generacions agafin el testimoni d’aquests homes que, tot i transformant-la, viuen en comunió amb la natura». A través de l’exposició, afegeixen els organitzadors, «Michele Curel evidencia el rerefons emocional i poètic que contenen els paisatges i els retrats dels peladors de suro», encara que «lluny d’una idea romàntica que resti realisme a la feina que es duu a terme als boscos, Curel ens mostra la duresa de la jornada, el caràcter encara artesanal dels processos, la senzillesa de les eines, la noblesa dels rostres i la força dels cossos, amb la idea de promoure un canvi de paradigma en l’explotació de la natura en el futur».