Ja hi ha glaceres que han desaparegut per sempre després d’haver estat aquí milers d’anys. Això és el que ha succeït amb la glacera Okjokull, a Islàndia, per la qual fa dos anys es va oficiar un «funeral» amb assistència de nombroses persones i amb la col·locació d’una placa que deixa constància de fins a on pot arribar la depredadora acció de l’home. Allà on sempre va haver-hi una massa gelada perpètua, ara només hi ha roca nua. I, fa encara menys temps, els científics van declarar oficialment extinta la glacera Ayoloco, a Mèxic, on també es va instal·lar una placa deixant constància que «aquí va existir una glacera».
La pujada del nivell del mar que l’escalfament global provoca en el planeta està produït per diversos factors: l’expansió tèrmica (a més temperatura, l’aigua ocupa més volum) i la fosa de la capa de gel posada sobre Groenlàndia, l’Antàrtida i... les glaceres. En fondre’s, gairebé tot l’aigua que acumulen va a parar al mar, proporcionant una aportació «extra» que no tenia previst el sistema natural del planeta. En realitat, les glaceres són responsables del 25% de l’augment del nivell del mar, segons els experts.
Aquestes grans masses d’aigua dolça gelada porten més de mig segle retrocedint davant l’avanç imparable del canvi climàtic. L’escalfament ja ha fos més de 9,6 bilions de tones de gel glacial al món des del 1961, segons va revelar el 2019 un estudi de la Universitat de Zurich (Suïssa), i amenaça amb evaporar més d’un terç de les glaceres per al 2100, tal com vaticina el Fons Mundial per a Naturalesa (WWF).
El comportament d’aquestes masses recorda molt al dels rius, als quals alimenten durant els desglaços, i la seva velocitat depèn de la fricció i el pendent del terreny pel qual avancen. De fet, la fosa de les glaceres ha contribuït a la crescuda dels oceans en 2,7 centímetres des del 1961. Però això no és res comparat amb el que pot arribar a succeir, perquè les glaceres del món tenen gel suficient -uns 170.000 quilòmetres cúbics- com per a augmentar el nivell del mar en gairebé mig metre.
És de suposar que no es fondran totes (dependrà de la fermesa de les decisions que prengui la humanitat), però els científics estan preocupats: cada nou estudi que realitzen revela una situació més alarmant i es confirma que les glaceres s’estan fonent a marxes forçades.
En concret, aquestes formacions gelades estan perdent en l’actualitat un 31% més de neu i gel per any que fa 15 anys, segons els mesuraments fets per satèl·lit de totes les glaceres de muntanya del món.
Utilitzant vint anys de dades obtingudes per satèl·lit i que han estat recentment desclassificades, els científics han calculat que les 220.000 glaceres de muntanya del món estan perdent més de 328.000 milions de tones de gel i neu a l’any des del 2015, segons un estudi publicat recentment a la revista Nature.
La quantitat d’aigua enviada al mar a conseqüència d’aquesta fosa representa un volum capaç de sepultar Suïssa sota 7,2 metres d’aigua cada any.
La taxa de fosa anual registrada entre 2015 i 2019 és fins a 78.000 milions de tones superior a la taxa registrada entre 2000 i 2004. Les taxes d’aprimament global de les glaceres es van duplicar en els últims 20 anys, la qual cosa suposa una velocitat «enorme», va dir Romain Hugonnet, expert d’ETH Zurich i la Universitat de Tolosa a França que va dirigir l’estudi.
La meitat de la pèrdua de glaceres del món s’està registrant als Estats Units i el Canadà, si bé en tots els continents s’observen pèrdues significatives. Les taxes de fosa d’Alaska estan «entre les més altes del planeta», i la glacera Columbia, per exemple, retrocedeix uns 35 metres a l’any, va apuntar Hugonnet.
MOLT POQUES EXCEPCIONS
G airebé totes les glaceres del món s’estan fonent, fins i tot els del Tibet, que solien ser molt estables, afirma l’estudi. A excepció d’unes poques a Islàndia i Escandinàvia, que es veuen alimentades per l’augment de les precipitacions, les taxes de fusió s’estan accelerant a tot el món.
L’expert en glaceres de la Universitat de Zurich Michael Zemp recorda que, malgrat que la principal causa de la pujada del nivell del mar continua essent l’escalfament de les aigües oceàniques, el desglaç de les glaceres és la segona causa de l’augment del volum dels oceans.
Zemp afegeix: «En altres paraules, cada any perdem tres vegades el volum de tot el gel acumulat als Alps europeus, la qual cosa suposa al voltant del 30% del ritme actual de pujada del nivell del mar».
I a Espanya? Les glaceres del Pirineu ibèric no escapen a aquesta tendència, ni molt menys. En realitat, la situació allà és tan greu que cada vegada hi ha més unanimitat científica a l’hora d’afirmar que d’aquí a 25 anys podrien haver desaparegut aquestes masses gelades a la serralada pirinenca. N’hi ha prou amb una dada: 33 de les 52 glaceres que hi havia al Pirineu el 1850 (al final de la Petita Edat del Gel) han desaparegut, i 20 d’elles ho han fet a partir del1984. Novament, es confirma la creixent velocitat amb la qual es fonen.
«Per a la glacera de Monte Perdido, al Parc Nacional d’Ordesa i Monte Perdido (Osca), aquesta pèrdua [de gel] s’ha calculat en al voltant d’un metre a l’any en el període de 2011 a 2017. El gruix de gel, detectat a partir de perfils de georradar, és menor de 30 metres, la qual cosa indica que en poques dècades probablement haurà desaparegut. Un final semblant espera a la resta de les glaceres del Pirineu».
Així ho asseguren quatre científics espanyols: Belén Oliva, Ana Moreno, Jerónimo López i Miguel Bartolomé, del CSIC i la Universitat Autònoma de Madrid, en un article a The Conversation.
Aquest article assenyala que el 1850 hi havia 2.000 hectàrees de glacera als Pirineus, mentre que el 2008 ja eren només 310 hectàrees. Però en una actualització de 2016 es va observar que la superfície es va reduir fins a les 242 hectàrees. És a dir, un 88% de reducció des de 1850 a 2016.
Les glaceres pirinenques, afegeixen aquests científics, van aconseguir resistir anteriors episodis d’escalfament global, com el registrat durant l’Imperi Romà o l’Anomalia Climàtica Medieval. Encara que va haver-hi grans pèrdues de gel durant aquests esdeveniments, les glaceres van aconseguir subsistir. En canvi, no sembla que hi hagi tanta sort aquesta vegada.
«La taxa de pèrdua de gel actual és definitivament més ràpida que l’ocorreguda en els quatre segles de l’anomalia climàtica medieval. Això suggereix que l’escalfament actual és més accelerat i més intens que el registrat en altres períodes dels últims 2.000 anys», assenyala l’estudi.
«Amb les condicions climàtiques actuals, és raonable esperar la desaparició d’aquesta glacera, així com la d’altres glaceres pirinenques i d’altres muntanyes del sud d’Europa en les pròximes dècades», és la preocupant conclusió d’aquest grup d’experts espanyols.
