A la sèrie danesa Trom, un d’aquells thrillers ombrívols i geladors que tant agraden als escandinaus, i a la mateixa avantsala del drama, una nena pregunta a la seva mare, si hagués de triar, si triaria per menjar cullera o forquilla. La mare admet que la resposta no és fàcil, però es proposa aclarir el dubte de la nena a punt de rebre una mala notícia per telèfon.
- A l’Àsia usen culleres en comptes de ganivets, i m’encanta la sopa. Crec que triaria cullera.
- ¿Aleshores com tallaries les verdures, el peix i la carn?-, insisteix la filla.
La mare, una activista poc gastrònoma, no es vol donar per vençuda.
- Cuinaria la verdura fins que estigués prou tova per poder-la partir amb la cullera.
La nena no es mostra satisfeta amb l’explicació.
- Però llavors no hi ha crunch, i això és el millor.
- És cert. Però per alguna cosa tenim les dents, per mossegar-hi.
Les forquilles es van inventar molt més tard que les culleres, de fet no van estar de moda fins al segle XIX. Aquestes darreres, en canvi, són tan velles com el món. Durant segles la humanitat es va servir de les dents per tallar i especejar, però de seguida va sentir la necessitat d’un utensili per endur-se’l a la boca. Els primers micos més intuïtius s’ajudaven de fulles que feien les funcions de les culleres. Després van venir les de fusta, os, banya o ceràmica; després, com que existia el desig d’una cosa més majestuosa i elegant, les culleres de plata van passar a ser una gran aspiració social. Són les precursores de les que avui es fabriquen amb diferents materials. La de fusta ha quedat reduïda a aquests cullerots de guisat als quals molts cuiners, per diferents motius, són incapaços de renunciar.
A la dècada de 1600, les culleres de plata es transportaven com passa amb els jocs de claus en l’actualitat: era habitual que cadascú portés els propis utensilis del menjar, fos on fos, i independentment del material del qual estiguessin fets. Els coberts no es van popularitzar fins a la dècada de 1700, quan els diners provinents de les colònies van augmentar el nivell de vida dels mercaders i d’altres. El cotó, el cafè, el sucre, el tabac i molts altres productes de terres llunyanes canalitzaven enormes sumes de diners amb destinació a les butxaques d’una florent classe mitjana. Per primera vegada, tenir una cullera de plata estava a l’abast d’uns quants. Va suposar, a més, un signe important de distinció per als que tenint fortuna no ho aparentaven, artesans, agricultors… Les culleres van actuar com una mena de passaport en un temps anterior als documents d’identitat i els registres.
També van resultar molt útils per evitar el verí en els menjars, perquè s’entelaven al contacte amb el sofre, l’arsènic i altres compostos. No era poca cosa en una època anterior a la regulació alimentària, quan les proves de verí ni tan sols sempre eren possibles i existia, a més, el lleig costum d’alliberar-se tòxicament de les persones.
Aquestes culleres també van passar a formar part dels dots de les dones casadores com la resta dels objectes de plata que portaven al matrimoni. Estaven molt presents als naixements i als bateigs. La frase «nascut amb una cullera de plata a la boca» fa anys es feia servir per donar a entendre que els pares, almenys, havien intentat començar bé. Significava que no es trobaven en la pobresa més absoluta. A la dècada de 1600, el dot d’una família de classe baixa es componia, com a màxim, d’objectes de bronze i coure.
Igual que la roda i per poc que ho sembli, la cullera, l’únic utensili per menjar d’ús comú a la Terra, no ha deixat d’evolucionar. En disseny, practicitat i especificitat. Al germen del Regne Unit, el trànsit del curt període republicà d’Oliver Cromwell a la Restauració monàrquica de Carles II, el 1660, va suposar, entre moltes altres coses, que canviés la forma de les culleres. Les anomenades puritanes senzilles, sense adorns, van deixar pas, per esborrar tota mena de record, a les de mànec trevolat (pied-de-biche), d’oval profund. En aquestes el final del braç, a manera de trèvol, estava rematat per tres fenedures ornamentals. Hi havia en el canvi un propòsit polític de fons que l’etapa anterior quedés postergada; es deia que en introduir la cullera al menjar podies oblidar que un monarca havia estat executat i que durant un temps, fins que el seu fill va tornar per proclamar la Restauració, Anglaterra va romandre gairebé onze anys sense rei.
Va ser Anglaterra precisament la que va guiar, en certa manera, l’evolució de les culleres i les formes capritxoses. Alhora que l’hàbit gastronòmic s’encarregava de posar de moda unes o altres en funció del que més agradava menjar, com explica l’escriptora oxonienca Bee Wilson sobre els invents i els artefactes de la cuina. Les de nacre les van fer servir els eduardians per als ous passats per aigua per evitar les taques que deixava el rovell a la plata; els hannoverians van posar de moda les de mostassa, i els georgians del segle XVIII van dissenyar les de doble cap i les pales de plata, per al moll rostit dels ossos, que tornaria a posar d’actualitat en una revisió contemporània el cuiner Fergus Henderson al seu restaurant St. John, de Londres. Wilson sosté, encertadament, que les culleres i pales del moll de l’os són cosines germanes de les culleretes, agulles i becs que acompanyen el plat combinat de marisc (plateau de fruits de mer) a França.
Agraïm a la cullera els serveis prestats a la humanitat. Jo ho he fet recentment en ficar-la acuradament en una sopa d’ou romana. La preparació de la straciatella és molt senzilla per a la reconfortació que en resulta. Consisteix a posar un brou de pollastre com cal en una olla a escalfar. En un bol a part batre els ous (mig per cada bol o plat fondo) amb un pessic de sal, pebre negre mòlt, formatge parmesà ratllat fi i julivert ben picat. Abocar la barreja sobre el brou de manera pausada i remenar acuradament perquè l’ou no es trenqui i quedi en filaments, els braços (stracci) que donen el nom a la sopa. Cuinar no més de mig minut, afegir un extra de parmesà i servir al moment
