Quiosc

Diari de Girona

La golafreria del mosqueter

Els protagonistes de la millor novel·la d’Alexandre Dumas encarnen l’esperit dels estómacs poderosos que van fer de la França del segle XVII l’era dels gormands

La golafreria del mosqueter

Senonches és una petita població francesa de traça medieval a la Vall del Loira. Compta amb una església de Notre Dame del segle XII i un castell. Allà, a poc més de 40 quilòmetres de Chartres, s’hi troba l’Auberge de la Pomme de Pin, un antic hostal del segle XVII, relleu de postes, ple d’encant i quietud que compta, a més, amb un notable restaurant. Les meves possibilitats d’haver-me aturat en aquest lloc haurien estat segurament menors de no tenir els mosqueters com a ídols de la infància, perquè La Pomme de Pin, visquin les coincidències, era també el nom del figó parisenc on es reunien Athos, Porthos i Aramis, i més tard el meu heroi D’Artagnan, per als seus festins o simplement compartir els vapors del vi i l’escalfor de la conversa. Festins dels quals Aramis, el pitjor comensal de tots, solia absentar-se amb les excuses de consultar un casuista o escriure la seva tesi. Mentre que Athos el disculpava amb certa malenconia, Porthos es prenia la seva venjança dient que mai passaria de capellà de llogaret.

No costa fer-se càrrec de la volatilitat d’Aramis tenint en compte que els mosqueters desconeixen la moderació. Demanen diverses ampolles de vi per prendre un glop ràpid i, en un moment, un d’ells és capaç de consumir tot un celler de borgonyes. Si Aramis planeja menjar-se una truita amb espinacs, els seus amics finalment el convencen que el més sensat és demanar un capó, una cuixa de xai i una llebre amb llard. Porthos és el paradigma de la golafreria que va defensar el seu creador Alexandre Dumas, cuiner, bon vivant i autor d’un diccionari monumental de cuina. Aquesta imatge de la immortal novel·la on el mosqueter gegant juga amb el seu criat Mousqueton mentre un rosari de perdius enfilades en una graella va girant al foc, i a cadascun dels racons de la xemeneia bullen sobre els brasers les cassoles amb estofat de conill i caldereta de peix, amb les ampolles de vi buides per tot arreu, resumeix l’esperit d’aquells estómacs poderosos prova que la França del segle XVII va ser també l’era dels gormands.

Aquesta teoria del golafre és precisament la que alimentava Dumas quan va escriure que la primera preocupació de l’home és menjar; tant la del salvatge com la del civilitzat, dues categories que amb el pas dels anys no han acabat del tot de definir-se. El salvatge menja per necessitat, diu Dumas. El civilitzat, per golafreria. I més tard cita les tres classes de gana que existeixen. La primera és la que s’experimenta quan s’està en dejú, una sensació imperiosa que no admet capritxos amb les receptes i que es podria satisfer amb qualsevol cosa portada a la boca. La segona és la que s’experimenta un cop assegut a la taula sense ganes, es tasta un plat suculent i es confirma el refrany que la gana arriba menjant. La tercera és la que es produeix quan, al final de l’àpat, després d’haver-nos rendit davant de diversos plats suculents, som retinguts per un darrer menjar i sucumbim a la temptació de la sensualitat.

Tot això, lluny del llenguatge inclusiu sembla estar escrit exclusivament per a homes, però no és així. El mateix Dumas constata al seu Diccionari que van ser dues dones les primeres a donar exemples de golafreria: Eva, en mossegar la poma al Paradís, i Proserpina, en menjar-se una magrana a l’Infern. No cal afegir com va acabar tot.

La golafreria té un ésser superlatiu en la gola. I, segons Dumas, un diminutiu, la llaminaduria, que s’aplica a les persones que aprecien les coses delicades i sofisticades. El golafre cerca la quantitat; el llaminer, la qualitat. El golafre és gormand; el llaminer, gurmet. No sé on situar el peripatètic foodie, de nou encuny, que atén les exigències de la moda i el costum estès d’utilitzar expressions en anglès. El foodie, o el menjadista, diguem-ne, és una definició ràpida de la pròpia urgència dels temps que corren, un seguidor de qualsevol tipus de menjar i que no concorda necessàriament amb la quantitat ni amb la qualitat. Una mena de fronterer emboscat.

«Bevem mentre el vi està fresc. Bevem de bona gana!», brinden els mosqueters mentre buiden ampolles de Borgonya, Beaugency i Anjou. En aquest darrer cas és el mateix vi el que protagonitza una de les trames de la universal novel·la de Dumas, l’Anjou que es beu a falta de xampany o de chambertin. I del qual, en determinades circumstàncies com a Els tres mosqueters, caldria abstenir-se’n. L’Anjou letal i tèrbol que anaven a endur-se als llavis quan miraculosament ho impedeix l’artilleria dels forts Louis i Neuf.

Tornant a Dumas, era un home consagrat a la literatura i a l’estómac, que, segons ell, va donar als éssers humans, al néixer, l’ordre de menjar almenys tres vegades al dia, «per recuperar les forces que treuen la feina, i, encara més sovint, la mandra».

Compartir l'article

stats