El text que presentem, El sentit de la veritat, fou editat l’any 1929 per l’editorial del mateix nom que la publicació La Revista. És una reflexió molt enraonada, elaborada i precisa d’un dels aspectes més crucials en filosofia: l’estudi, més enllà de la definició, de la veritat. Si els grecs parlaven del que és, del què pensem què és, de com ho veu l’altri... per explicar-ho tenim un exemple senzill: imaginem tres líquids del mateix color o sigui transparent, pot ser aigua, alcohol o una benzina. Quin és cadascun? Ens ajuda el suport, l’envàs, el receptacle ad hoc: copa o got, proveta o un pot rovellat? O ens confon? Qui ens assegura què és cada cosa? L’interlocutor? Variant els suports, qui sap que és cadascun sense olorar-ho o tastar-ho? Dificultats per escatir la veritat... És, diuen que és o sembla que és?
Xirau se n’ocupa i ho fa amb meticulositat i encert. El sentit de la veritat és la seva primera gran aportació en català d’una carrera trencada per l’exili, on publica a cura del seu fill Ramon les obres selectes en castellà a El Colegio Nacional, a Ciutat de Mèxic, tan vinculat als dos i on aparegueren les seves Obras Selectas en las que s’hi reprodueix, al volum segon (Mèxic, 1996) aquest títol. El sentit de la veritat també aparegué a en el volum primer de les obres completes (Rubí, 1998). En ambdues edicions és el primer dels llibres aplegats. Es presenta en cinc grans apartats: L’idealisme; consciència i l’ésser; relativisme; investigació fenomenològica i la veritat i l’objectivitat. No és una obra de lectura fàcil ni ràpida, tot i la brevetat, 166 pàgines, ni és a l’abast dels amants de lectures rabents. La fruirà qui assaboreixi el lent degoteig de les idees i les poui amb parsimònia atesa la densitat conceptual i la cura de l’autor en l’exposició dels seus conceptes.
Arran de la visita d’Albert Einstein a Barcelona, Joaquim Xirau en va escriure uns magnífics articles i demostrà com podia ser un alt exemple del periodisme científic de relleu.
Aquest volum, número 67 d’una excel·lent col·lecció, s’edità amb la col·laboració dels seus deixebles Concepció Casanova, Josep Casalmiglia i Ignasi Maluquer, i esdevé una de les altes fites de la filosofia catalana, com es va reconèixer en el col·loqui organitzat per la Universitat de Girona, sota la direcció de Josep M. Terricabres i l’aportació d’especialistes sobre Xirau (Leticia Cabañas, Octavi Fullat, Gabriela Hernández, Miquel Siguan, Josep Montserrat, Kima Moret, Oriol Ponsatí-Murlà, José Ignacio Sánchez, Miquel Verdaguer, Antoni Vicens i Conrad Vilanou i també del seu fill el poeta Ramon, traspassat fa poc) esdevenint una singular aportació que comptà igualment amb els bons treballs de Vilanou, Moret i Sánchez.
Siguan remarca que la publica a una editorial emblemàtica del noucentisme, les citades Edicions de la Revista, i que és fruit de la meditació de lectures d’alt nivell. Per exemple va traduir El Discurs del mètode de Descartes. Defineix aquesta aportació com «una introducció al problema clau de la filosofia contemporània».
Publicada gairebé fa un segle, és un exemple del treball elaborat de Xirau que al costat d’altres aportacions més conegudes, com la visió de la vida i l’obra de Ramon Llull i de Joan Lluís Vives, és un dels llibres més reeixits entre els que destaca la reflexió sobre Edmund Husserl.
Xirau no descuida els articles periodístics i de divulgació. L’editorial Eumo va aplegar els relacionats amb docència -Pedagogia i vida (1999)-, la gran passió de Xirau, la seva relació amb els alumnes era llegendària amb les classes més enllà de les aules en tertúlies i reunions a casa seva.
