Passejant distret pel port de Marsella vaig trobar una vegada un restaurant, La Cuisine au Beurre, decorat amb fotografies i records del desaparegut actor Fernandel. Segons sembla, la família de propietaris d’aquell establiment havia mantingut amb ell una llarga amistat. De fet, el nom del restaurant era també el títol d’una de les seves pel·lícules més famoses, dirigida per Gilles Grangier, protagonitzada amb Bourvil, en la qual un soldat francès torna a casa després d’estar presoner dels alemanys i intimar amb una austríaca.
Vaig pensar en tot això mentre menjava una bona bullabesa de llamàntol. Ser a Marsella i no fer-ho no té cap sentit. És una de les millors olles o sopes de peix que s’han inventat. A vegades porta més d’una desena de varietats de peixos de roca. També s’hi incorporen calamars i crustacis, abundant oli d’oliva, ceba, all, safrà, pell de taronja i herbes aromàtiques, a més de patates. La bullabesa es menja amb la rouille, una salsa picant, de color vermell, i una llesca de pa torrat o els croutons (trossets de pa fregits). La de La Cuisine au Beurre tenia tots els predicaments, es podia considerar un homenatge a la marmita francesa per excel·lència.
Quan va morir Fernandel, Gino Cervi estava ficat de ple en una funció de teatre i no va poder assistir al funeral. Va plorar al camerino i va enviar una corona de clavells blancs acompanyada de les paraules següents: «A Fernand, son ami Peppone». Però això convé explicar-ho: Fernandel, o el que és el mateix Fernand Josef Desiré Contadin, era el còmic que encarnava el capellà Don Camilo a les pel·lícules que es van fer sobre les populars novel·les de Giovanni Guareschi; l’italià Cervi, el seu anticrist a la pantalla, Peppone, l’alcalde roig, amb qui mantenia un enfrontament de campanar tan divertit com constant, fins on la fórmula aplicada pels guionistes impedia que s’esgotés. Fernandel i Cervi eren també dos amics que s’ajuntaven fora del rodatge a la taula per discutir amablement sobre la cuina provençal, la qualitat del culatello o del formatge parmesà, i això que l’actor francès de rostre allargat i equí tenia fama de ser una mica intempestiu.
Fill de pares d’origen occità, Fernandel presumia de ser francès i en el fons adorava Itàlia. La seva família més directa havia creuat a l’altra banda dels Alps després de viure en un poble piemontès a uns vint quilòmetres de la frontera amb França, a prop de la carretera estatal a Sestriere que segueix fins el Val Chisone. Un besavi patern procedia de Fenestrelle, encara més a prop de la ratlla divisòria, on havia treballat com a oficial de duanes. Va ser el seu fill, avi de l’actor, qui es va traslladar definitivament a Marsella per ocupar una plaça de corredor marítim.
Fernandel, tot i estimar Itàlia, era incapaç de pronunciar més d’una frase seguida en italià i preferia expressar-se per mitjà de somriures, exhibint la seva prominent dentadura. Quan era a Itàlia per rodar al paper de Don Camilo s’allotjava en un hotel de Parma i en els descansos entre una presa i una altra passejava pels carrers de Brescello, l’escenari de l’acció, sense despullar-se mai de la sotana. Ni tan sols quan s’asseia a les taules del Bar Central de Piazza Matteotti, davant de «la seva església», per beure l’habitual got de Pernod al migdia. Per als vilatans va arribar a ser el segon rector, una mena d’institució. Tot i la seva naturalesa reservada i una mica antipàtica, despertava admiració i simpatia al poble.
Arribava a Brescello per assistir als rodatges en el seu cadillac negre amb un xòfer d’uniforme i acompanyat de la seva secretària, que era alhora l’encarregada de negociar fogons prestats per cuinar-hi els plats provençals als quals l’actor, bé fos per xovinisme o per gola, era incapaç de renunciar. El seu amic i col·lega Gino Cervi, com a bon bolonyès, contraatacava amb la mortadel·la i el gran formatge reggiano de Parma. A la taula no es rendia mai l’onorevole Peppone, encara que les sobretaules acabaven entre riallades.
Realment, tant en l’obra de Giovanni Guareschi com a les pel·lícules, ambdós personatges representen postures polítiques enfrontades en un petit món rural italià de postguerra. Discuteixen, però en veure’s davant de conflictes més universals uneixen les seves forces de mala gana, no sense abans haver descobert una mútua bona voluntat per resoldre qualsevol problema. La raó, això sí, es decanta gairebé sempre en favor del capellà, mentre que l’alcalde comunista, de bon cor però brètol, cedeix. L’autor de les novel·les, home de dretes, feia prevaler la seva condició catòlica.
El director Julian Duvivier havia escollit Fernandel per al paper de Don Camilo, cosa que inicialment desaprovava Guareschi que no s’imaginava el seu personatge interpretat per un francès grandot amb cara de cavall. Va canviar d’opinió quan el va veure actuar i més tard va dir que no podria escriure una història de la popular saga sense veure aquell rostre i aquelles dents. Fins i tot li va demanar que fos el padrí, juntament amb Peppone, de la seva neboda.
De la sèrie del capellà i l’onorevole van arribar a rodar-se cinc pel·lícules entre el 1952 i el 1965, la sisena no es va poder concloure per la malaltia i mort de Fernandel. Uns anys després es filmaria amb altres actors.
