Sitopía (Capitán Swing) és el segon llibre que escriu l’arquitecta i professora britànica Carolyn Steel, continuïtat de Ciudades hambrientas. Considerada per la revista The Ecologist com «una de les grans deu visionàries del segle XXI», Steel reflexiona sobre la manera actual d’alimentar-nos.
Vostè és arquitecta, però ha escrit dos exitosos assajos sobre alimentació. ¿Com explica aquest salt? Potser hi té a veure que els meus avis tenien un hotel i recordo que em fascinava la relació que hi havia entre la cuina, el caos i els queviures en contrast amb el restaurant, molt tranquil, bonic. Era fascinant veure com canviava tot al traspassar la porta. Després em vaig convertir en arquitecta. Sempre havia volgut ser-ho, però per a mi el menjar és la vida, és el motor de la vida. Cal tenir en compte el temps que passem parlant i pensant en menjar. Aquestes vides industrialitzades que vivim, en les quals el menjar està com amagat de nosaltres, són una lent meravellosa a través de la qual es pot veure el món. Vaig tenir la idea d’escriure sobre la ciutat a través de la lent del menjar però vaig trigar 20 anys a fer-ho.
¿Com ens alimentem en les societats occidentals? Crec que és cada vegada més evident que s’ha de treballar amb la naturalesa, no contra ella, per alimentar-nos, i aquest és del debat que va néixer fa almenys un segle: si hem de cultivar o no de forma industrial. L’agricultura industrial provoca contaminació, gentrificació i extinció massiva d’animals, d’insectes i ocells que moren a causa dels pesticides. No és sostenible. L’agricultura industrial crea la il·lusió que existeix el menjar barat, però aquesta il·lusió no és real. Cal recordar que el menjar són éssers vius que matem per poder viure nosaltres. No podem tractar la naturalesa de qualsevol manera. Nosaltres som la naturalesa. Si la naturalesa mor, nosaltres també morim. Hem de progressar cap a l’agricultura orgànica, ecològica. I aquest és un moviment que està creixent. Tenim tots els coneixements necessaris perquè hem cultivat així fins a la revolució industrial.
Molta gent que no arriba a final de mes i que ara veu com puja el cistell de la compra li discutirà que el menjar és barat. ¿Què els diu, a aquesta gent? No hi ha menjar barat, és un error. La societat està pagant les conseqüències d’aquesta il·lusió a través del canvi climàtic. No és sostenible. La meva proposta és que paguem els costos reals pel menjar. Això significa que si he de menjar carn de granja, que existeixen a canvi de talar les selves, jo hauria de pagar 200 euros per una hamburguesa, llavors ens adonaríem com és de car el menjar, com de car és produir-lo. És cert que això podria portar a la pobresa alimentària, per això també proposo una reforma impositiva. Perquè la meva idea d’una bona societat és aquella en la qual totes les persones mengin bé. No podem viure en una societat en bones condicions si la gent no té accés al menjar. El menjar ha d’estar en el centre de l’economia. Hem de construir el món perquè tothom pugui menjar bé, no només les persones amb bon poder adquisitiu. Hi ha d’haver un canvi cultural cap a una societat més justa i equilibrada amb la naturalesa.
Si mirem al nostre voltant, percebem preocupació pel canvi climàtic, però no tant per la manera com ens alimentem. L’agricultura industrial és l’activitat humana més destructiva del planeta. Suposa la pèrdua de biodiversitat, l’extinció massiva d’insectes i ocells, i em sembla molt curiós que ens fixem en el canvi climàtic, però no en la pèrdua de fauna. Però no hi ha futur sense insectes ni ocells. De vegades dic que el menjar és una cosa massa gran per veure-la. Està per tot arreu. I en la manera com construïm les nostres vides donem per fet que sempre hi haurà menjar. I la idea de ser agricultor, de treballar al camp, és com involucionar en el temps. Però això no és cert. Ha arribat el moment d’entendre que les narratives amb les quals vivim van ser construïdes fa centenars d’anys i que el que abans pensàvem que eren solucions ja no ho són. Fa cent anys, la visió moderna d’una bona vida quedava lluny de la naturalesa. Per a mi no és així. Una bona vida ha d’estar compromesa amb la naturalesa. L’important és entendre que som animals i que els nostres plaers són animals. Cal fer que les persones siguin protagonistes de com s’alimenten, de com ens cuidem els uns als altres. El menjar no és l’única cosa que té valor en les nostres vides, però és la més important. I és la que menys valorem.
¿Creu que la gent jove està canviant aquesta mentalitat? Hi ha molts joves a Instagram que parlen de menjar, de veganisme, de «menjar real»... Hi ha moltes coses interessants que estan sorgint entre els joves. Crec que han crescut en un món en el qual en general, a Occident, hi ha hagut menys menjar tradicional. No hi ha traspàs de receptes, no es cuina a casa. Per tant, descobreixen els menjars ells mateixos a través d’internet i això pot ser problemàtic, perquè es poden obsessionar amb el cos o les dietes, però també són més conscients que la gent gran sobre la importància d’aquest canvi. Per exemple, ser vegà o vegetarià és molt més popular entre els joves. Estan perfectament posicionats per dirigir aquest canvi del qual parlo. Com a generació, ells entenen i aprecien el plaer de menjar bé i posen el menjar on ha de ser, al centre de la vida. És el moment per donar-los l’oportunitat de cuinar, de fer que l’alimentació sigui una assignatura a l’escola, ensenyar-los a alimentar-se bé i a pensar a través del menjar. Els joves estan més interessats a reciclar la roba, per exemple. Ja tenen la concepció de crear una economia més pròxima, més local. I el menjar ha d’estar al centre d’aquesta economia. Podem arribar a canvis ràpidament si n’entenem la urgència. Amb la covid ho vam veure de manera directa.
¿Què vam veure amb la covid? La covid és com un símptoma de com hem evolucionat cap a una forma de vida que està desequilibrada. El que necessitem per coexistir amb la naturalesa és complexitat, biodiversitat. La il·lusió és que podem controlar la naturalesa, però la naturalesa es controla a si mateixa.
