Color i art social. Aquestes han estat les dues constants en la trajectòria de l’artista Quim Serrano Bou (Blanes, 1959), que des del seu taller del carrer Roig i Jalpí, al cor de la seva localitat natal, convida veïns i turistes a acostar-s’hi gràcies a un esclat de textures, formes i colors. Tot i que és especialment conegut per la pintura, la seva obra inclou instal·lacions, escultures, pintures amb oxidació de metall o collages, la tècnica a la qual més s’ha dedicat durant els últims temps. Després d’haver exposat a llocs com Nova York (on va viure durant vuit anys), Dubai, Miami o Mèxic, un dels seus últims treballs ha estat, aquest estiu, l’elaboració del cartell de la 50a edició del Concurs de Focs d’Artifici de Blanes.
ELS ORÍGENS
Serrano Bou es va sentir atret per la pintura des de ben petit, quan els Reis li van portar una caixa d’aquarel·les. Amb catorze anys va entrar a treballar al laboratori de la SAFA [actual Nylstar], i s’hi va quedar durant disset anys. Durant aquella època va anar creixent la seva passió per la pintura, i gràcies als pintors locals -com Àngel Planells o Joan Rondons- va aprendre a pintar paisatges i noves tècniques com l’impressionisme.
Amb prop de 30 anys va decidir deixar la fàbrica i dedicar-se plenament a la pintura. És per això que va començar a estudiar Belles Arts a Barcelona, fins que l’any 1985 va decidir marxar a viure a Nova York, animat per dues amigues blanenques que ja hi residien. «En aquell moment, Nova York era una ciutat molt important per a tota la moguda artística. Era l’època de Jean-Michel Basquiat, la mort de Warhol... o sigui que vaig agafar una maleta i me’n vaig anar cap allà», recorda.
A la ciutat dels gratacels es va allotjar a un hotel anomenat Dexter House. «Estava ple d’artistes de tot tipus: ballarins, cantants, actors de musicals... jo vivia i pintava allà, tot i que la meva habitació era més petita que el meu quarto de bany de Blanes», recorda. Va ser llavors quan va poder aprofundir en el concepte d’art social, que sempre l’havia interessat, gràcies a referents com Barbara Kruger o les Guerrilla Girls. «L’art social a mi em sortia de forma natural, com una forma de protestar», recorda. És per això que, a finals de la seva estada a Nova York, va impulsar, juntament amb l’artista italià Antonio Selvaggi, el Group Social Projects, que va estar actiu durant una dècada. Des de llavors, l’art social ha estat una constant en la seva trajectòria.
Entres les pintures que es poden veure actualment al seu taller n’hi ha de rebuig a la guerra d’Ucraïna, de reivindicació del contacte humà durant la pandèmia -amb una parella d’homes besant-se davant de Sa Palomera- o crítiques a la justícia i a determinats partits durant el procés independentista. A més, cada any, per Sant Jordi realitza una col·lecció de roses solidàries -enguany de color groc, per Ucraïna- a bon preu perquè tothom pugui comprar-ne. Tot i això, Serrano Bou afirma que, per a ell, l’art és una forma de teràpia, i rebutja que se’n faci una excessiva teorització: «És evident que, quan fas una obra, hi ha un concepte al darrera, però a vegades els crítics li donen massa voltes i ho acaben magnificant massa», opina.
EL RETORN A BLANES
Vuit anys després d’arribar a Nova York, Serrano Bou va agafar l’avió de tornada a casa. Havia aconseguit exposar a la ciutat nordamericana, i coneixia molta gent «perquè em movia i anava a tots els actes», però va arribar la crisi de la Guerra del Golf «i va haver-hi un daltabaix econòmic enorme». A més, el seu pare ja era gran i el volia cuidar.
Així doncs, es va tornar a establir a Blanes, però no es va quedar quiet: va ser director artístic de la Fundació Àngel Planells de Blanes, des d’on va oferir una programació anual continuada d’exposicions d’artistes nacionals i internacionals, i va portar la seva obra a Mèxic i Dubai. «Econòmicament no és que vengués gaires peces, perquè a Dubai encara no aposten massa pel talent jove, però va ser un gran plaer perquè hi vaig poder portar peces grans i va ser una obra espectacular», recorda. Finalment, l’any 2012 va obrir el taller del carrer Roig i Jalpí, on avui dia continua treballant. «M’ha servit per assentar-me, per poder continuar treballant. No és una galeria ni una botiga, però la gent em coneix, em ve a veure i és una teràpia constant», assenyala.
UNA OBRA EN EXPANSIÓ
L’obra de Serrano Bou forma part de col·leccions privades i institucionals com ara Goldmann Properties, Prudential Basche Security o la CEDAN Fundació d’Art Beulas, entre altres. Tot i això, la seva obra també s’ha pogut veure més a prop: juntament amb Selvaggi és l’autor de l’escultura de la rotonda dels Focs de Blanes, i també ha fet instal·lacions a Temps de Flors i a l’Off Sonar de Barcelona. A més, va ser guardonat amb la medalla Paul Harris del Rotary Club International.
Però el seu treball més recent ha estat el cartell per a la 50a edició del Concurs de Focs d’Artifici de Blanes, que s’ha celebrat aquest estiu després del parèntesi de la pandèmia. «Estic molt content perquè ha tingut una bona acollida al poble, la gent se l’ha fet molt seu i se l’ha estimat», apunta. I quina ha estat la clau? «Des del primer moment vaig tenir clar que havia de ser una cosa molt senzilla: 50 anys, la Palomera i els focs. No s’havia de dir gaire més». Òbviament, el cartell té també la seva marca d’identitat: uns colors brillants que l’han acompanyat al llarg de pràcticament tota la seva carrera. «El color parla per si sol; els colors s’ajunten entre ells i es crea un diàleg, que llavors a tu et provoca unes sensacions o altres», indica. L’únic cop que hi va renunciar va ser quan, fa alguns anys, va fer una reinterpretació dels Capritxos de Goya, amb diverses peces amb blanc i negre.
PANDÈMIA I FUTUR
Durant la pandèmia, Serrano Bou -que en aquell moment estava convalescent d’una operació a l’ull- va fer diversos còmics a partir de la política catalana. Una nova incursió artística en una trajectòria que precisament s’ha caracteritzat per l’eclecticisme. «Com que mai he tingut una galeria, sempre he gaudit de la llibertat d’experimentar. I això m’ha permès treballar amb molt tipus de materials, sobretot reciclats», explica. I és que la reutilització de materials ha estat sempre una de les seves obsessions: des dels mantells que trobava a Nova York fins a bosses de patataes o carpetes. Aquest eclecticisme de materials també es tradueix en una gran varietat de tècniques: «He treballat l’oli, aquarel·les, pintura clàssica... i ara treballo molt amb collage, perquè m’agraden els reptes i crec que puc dir coses diferents que amb la pintura», assenyala.
Mirant enrere, Serrano Bou es mostra satisfet amb la seva trajectòria. «No n’he tret mai molts diners, però jo em sento feliç, realitzat. Sento que he triomfat a la vida, que he pogut expressar-me i aconseguir el que volia», afirma. Projectes de futur? «Ara simplement estic amb el plaer de disfrutar. Tinc 70 anys i no vull dir que m’hagi de retirar ni molt menys, però senzillament vull seguir experimentant i deixar-me endur per l’instint», conclou.
