Si el que volien els activistes atemptant contra obres d’art era cridar l’atenció sobre l’escalfament global i el canvi climàtic, com diuen, ho han aconseguit amb comoditat. Tot i això la societat, sensibilitzada per casos anteriors que van causar danys i pèrdues absurdes i irreparables, manifesta recel davant d’aquest procediment que pot posar en perill la integritat de les obres i en dubte l’honestedat dels objectius.
Entre les manifestacions més recents es recorden les condemnes internacionals al règim talibà quan va destruir els Budes gegants de Bamiyan i els radicals islamistes que van destrossar obres en diversos museus del Pròxim Orient, una indignació que es manifesta des de fa segles contra els moviments iconoclastes, les guerres i els atemptats, responsables de la desaparició de milers d’obres, com explica amb detall Darío Gamboni a La destrucción del arte. Encara no són clars els danys que la guerra d’Ucraïna pot estar causant en l’art d’aquest país, però s’especula que puguin ser quantiosos i irreparables. També indignen els atacs perpetrats per persones afectades per trastorns psicològics o que esgrimeixen reivindicacions de tota mena.
Per això, tornant a les agressions actuals, encara que els objectius perseguits siguin respectables, resulta contraproduent utilitzar l’art com a ostatge d’aquesta protesta perquè deslegitima els autors i sembra dubtes sobre aquests objectius. De fet, algunes fonts ja qualifiquen d’ecofeixistes aquests atacs i d’ecoterrorisme la seva posada en escena, i des d’alguns mitjans es denuncien les relacions dels seus autors amb les associacions de RedA22, un grup que utilitza la desobediència civil i la no violència per conscienciar sobre el canvi climàtic, però els mitjans de finançament del qual no estan gaire clars. Entre aquestes associacions hi ha Just Stop Oil, nom que alguns activistes porten a les samarretes.
Tots els casos s’han registrat en països d’Europa i Austràlia, on aquests grups tenen les seus. Fins al moment d’escriure aquestes línies, comptant des de la primera agressió el 14 d’octubre contra Els gira-sols de Van Gogh a Londres, han tingut un gran impacte mediàtic les que han afectat Almiars de Claude Monet a Berlín, Massacre a Corea de Picasso a Melbourne, La jove de la perla de Johannes Vermeer a l’Haia, Les llaunes de sopa Campbell de Warhol a Camberra, Mort i vida de Gustav Klimt a Viena.… i a Espanya les Majas de Goya a Madrid i el Museu egipci de Barcelona. Però a més s’han detectat altres actuacions contra obres d’art, entre les quals hi ha El carro de fenc de Constable, L’últim sopar de Boltraffio (Londres), Arpa eòlica de Thomson de Turner (Manchester), La primavera de Botticelli (Florència), Madonna Sixtina de Rafael (Dresde), La fugida d’Egipte de Cranach el Vell, Pallàs de Toulouse Lautrec (Berlín), o La massacre dels innocents de Rubens (Munic).
Alguns observadors qualifiquen aquestes agressions com a «vandalisme simbòlic», perquè en tots els casos els quadres estaven protegits i cal suposar que els activistes els van seleccionar per no causar danys irreparables, encara que sí que han afectat els marcs, alguns de gran valor històric i artístic (els de les Majas tenen més d’un segle). Però tot i ser lleus els danys i els objectius lloables, la veritat és que han aconseguit provocar un rebuig pràcticament unànime contra els seus autors. Com es podia esperar, els moviments negacionistes han aprofitat els mètodes per desqualificar els propòsits.
El Consell Internacional de Museus (ICOM) ha condemnat aquests atacs i a tot el món s’han reforçat les mesures de seguretat. Gràcies a això el Museu Nacional d’Oslo va poder impedir una agressió contra El crit de Munch, i una altra a París a un autoretrat de Van Gogh. Si continuen els atemptats, els controls per entrar als museus aviat s’assemblaran als dels aeroports.
Les altres agressions
És possible que el detonant d’aquests atacs fos suggerit per l’atenció que els mitjans van dedicar a un visitant del Louvre que el maig passat va llançar un pastís contra La Gioconda, que no va causar danys gràcies al vidre blindat que protegeix l’obra. No era la primera vegada que patia una agressió. El 1955 va ser atacada amb àcid, i pocs mesos després un home li va llançar una pedra que va aixecar un pigment a l’alçada del colze. El 1974 una dona la va ruixar amb pintura vermella durant una exposició al Museu Nacional de Tòquio. I el 2019 una ciutadana russa va llançar una tassa de ceràmica que es va estavellar contra el vidre protector.
Un altre dels quadres que han patit freqüents atacs és La ronda nocturna, de Rembrandt. El 1911 va ser apunyalat per un home amb problemes mentals. Un altre pertorbat el va ruixar amb àcid el 1990. Encara que el dany més gran va ser causat quan van retallar la seva part lateral esquerra perquè al traslladar-lo a una nova seu a Amsterdam els responsables es van adonar que no encaixava en l’emplaçament al qual estava destinat.
La Venus del mirall de Velázquez va patir un atac el 1914 a la National Gallery de Londres quan la sufragista Mary Richardson li va clavar set punyalades. Un demenciat va apunyalar també Danae de Rembrandt i el va ruixar amb àcid quan s’exhibia a l’Hermitage de Sant Petersburg. Van trigar 12 anys a restaurar-lo. La Verge i el Nen amb Santa Anna i Sant Joan Baptista, un dibuix de Leonardo da Vinci, va ser atacat el 1962 amb pintura vermella i el 1987 va rebre un tret. També amb pintura vermella va escriure Tony Shafrazi, un marxant d’art iranià, la frase «Kill Lies All» sobre el Guernica de Picasso el 1974 quan encara era al MoMA de Nova York. Protestava contra la guerra del Vietnam. Un visitant va arribar a fer-li un forat amb un llapis. Un altre quadre de Picasso, Dona en sofà vermell, va ser ruixat amb esprai daurat el 2012 quan s’exposava a Houston (EUA).
A França el 2013 una estudiant va escriure «AE911» amb un retolador sobre La llibertat guiant el poble, de Delacroix, i algú va arribar a dibuixar amb bolígraf un bigoti sobre el retrat de Jean-Honoré Fragonard. El 2007, a Avinyó, un quadre blanc de Cy Twombly va ser besat per una artista cambodjana, Rindy Sam, que va deixar estampat el carmí dels seus llavis sobre la superfície. Va ser, va dir, un acte d’amor.
