Les dones espanyoles hem fet un salt molt important, possiblement sense parangó amb els països del nostre entorn, en un lapse de temps relativament curt i en tots els àmbits, social, econòmic, polític, educatiu o cultural. Hem de reconèixer l'esforç i el treball de les nostres mares i de les nostres àvies per proporcionar a les seves filles i netes, a les dones de la meva generació, una situació sens dubte millor que la seva.
Essent això cert no ho és menys que les dones no tenim els mateixos drets i les mateixes llibertats que els homes. És cert, avui dia hi ha més universitàries que universitaris, però les dones només són un de cada cinc catedràtics. És cert, la incorporació de la dona al món del treball ha estat important, comparada amb les dades de fa només trenta anys, però la taxa d'activitat femenina continua estant per sota de la masculina i les dones en el seu conjunt continuen cobrant un 30% menys que els seus companys homes. Fins i tot entre els llocs directius les dones cobren menys que els homes. És cert, avui dia les dones treballen, però també ho és que es veuen forçades a escollir entre la seva carrera professional i el seu desig de ser mares.
Hem recorregut un llarg camí, però queda molt encara per fer per aconseguir la igualtat efectiva que proclama la nostra Constitució. És per això que segueixen sent necessàries les lleis que promouen aquesta igualtat en tots els àmbits, perquè han servit de detonants dels canvis més significatius. Però també són necessàries les accions quotidianes encaminades a trencar amb una cultura que entén la desigualtat com una cosa natural, que assumeix que les dones han de desenvolupar una doble jornada laboral, que les tasques de cures no estan considerades com a treball. A la nostra generació li toca seguir amb la tasca que van iniciar les nostres àvies i les nostres mares, davant de les herències rebudes hi ha un nou masclisme que es regira contra els avenços cap a aquesta societat igualitària per la qual lluitem les dones des de fa tant de temps, i que ens posa sobre avís que no podem donar per guanyats els avenços aconseguits, sinó que cal seguir consolidant-los i garantint-los cada dia.
Queda molt per fer i, tot i que hi ha moments en què ens assalta la desesperança, quan coneixem els insuportables casos de violència de gènere, les violacions i les morts intolerables, no hem de defallir. Hem de continuar lluitant i hem d'incorporar a la nostra lluita els homes, que s'han de sentir igualment interpel·lats, ja que assolir la igualtat efectiva és un dret constitucional, i com a tal ens pertoca a tots i totes. L'hi devem als milions de dones que ens han ajudat a arribar fins aquí, i les nostres filles, que mereixen créixer i viure en una societat millor. Per elles, i per tots, continuarem treballant en favor d'una Espanya de totes i de tots.
