«La convergència regional a Espanya pot haver finalitzat». Encara més, la «creixent desigualtat entre regions anirà a més, no només a Espanya sinó també a la resta dels grans països europeus». Així de contundent s'expressa l'economista Daniel Tirado, qui, al costat d'Alfonso Díez-Minguela i Julio Martínez-Galarraga, acaba de publicar Regional inequality in Spain, 1860-2015, un llibre en el qual constaten que «s'ha aturat la convergència que hi havia en arribar els anys vuitanta del segle XX».

Tirado estableix un cert paral·lelisme entre la situació actual i la de mitjans del segle XIX, quan comença a estendre's la revolució industrial. En aquell temps es va iniciar una etapa també de creixement de la desigualtat territorial a causa «dels processos d'especialització productiva i els canvis tecnològics que van permetre elevar la renda a les regions que més ràpidament van iniciar aquesta ruta», mentre les altres es quedaven estancades. Aquell període es va estendre durant més de mig segle.

El 1930, en els prolegòmens de la Segona República, es va iniciar una altra etapa que va durar fins el 1980, amb la democràcia ja reinstaurada. És un període de clara convergència. Tirado explica que en els anys del desenvolupament franquista a partir dels cinquanta i fins a l'arribada dels vuitanta «és quan es redueix la desigualtat», fonamentalment perquè les regions pobres comencen a diversificar les seves estructures econòmiques i, per exemple, es van industrialitzant. Com que venien d'un nivell molt baix, el seu potencial de creixement era enorme, encara que això no vol dir que les més riques empitjoressin. Tot el contrari.

Democràcia

A l'etapa que comença amb la democràcia torna a degradar-se el procés de convergència i Tirado apunta que és a causa de motius generals molt similars als del segle XIX: la globalització econòmica i la revolució tecnològica. Les autonomies amb major renda són Madrid, Navarra, País Basc, Catalunya i Aragó, mentre que les més pobres són Andalusia, Extremadura, Canàries o Castella-la Manxa.

Daniel Tirado considera que l'explicació a aquest fenomen cal buscar-la en la productivitat. A l'etapa de convergència, «la desigualtat venia perquè l'estructura productiva era diferent segons els territoris, mentre que ara no hi ha diferències en aquest factor, encara que sí en la productivitat». Aquestes diferències, que expliquen la distància entre uns i altres territoris, es donen dins dels sectors. Per ser clars, l'estructura econòmica és molt similar sobre el pes que la indústria o els serveis tenen a cada autonomia. El problema és quan una regió té, dins el sector terciari, una gran dependència del turisme, una activitat de baixa productivitat, davant d'una altra en què predominen els serveis avançats tecnològics.

I ara què?

Els autors, finalment, es pregunten: «I ara què? Cap a on anem?». I assenyalen que, en un escenari de «canvi tecnològic intens (tercera revolució tecnològica o indústria 4.0) i globalització creixent de mercats de béns i serveis, de mercats de capitals, però sense grans fluxos migratoris internacionals o regionals, s'apunta un escenari de desigualtat regional creixent, polarització de rendes entre territoris relativament rics i pobres (amb especial protagonisme de les regions que acullen les capitals dels estats) i un marcat patró geogràfic Nord-Sud».

En referència a això, i ja amb una mirada més enllà d'Espanya, el document recorda que «les regions amb major renda d'Europa se situen en un eix que s'inicia al Nord d'Itàlia i s'estén cap a Àustria, Alemanya i Benelux en direcció al sud d'Anglaterra i els països nòrdics. L'eix pobre neix a les repúbliques bàltiques, recorre l'Est d'Europa en direcció sud i arriba a Grècia, el sud d'Itàlia i la part més meridional de la península Ibèrica». Una altra constatació és que, amb excepció d'Alemanya i Itàlia, als països europeus el predomini correspon a les províncies o regions on està ubicada la capital. Madrid és un exemple clar. I, sobretot, Londres, la renda per habitant de la qual multiplica per 5,8 la mitjana europea.

Desigualtat

En aquest context de desigualtat, segons els autors del llibre, es donen les condicions per a l'aparició de «noves tensions socials i polítiques de les quals són clar reflex l'ascens de fenòmens que posen en qüestió els àmbits institucionals i territorials de presa de decisions (europeisme davant d'antieuropeisme, moviments independentistes versus recentralització de l'Estat) o de replegament davant els efectes territorials de la globalització (retorn al discurs proteccionista o antiinmigratori)».

Finalment, conclouen que «l'empobriment relatiu de regions tradicionalment pròsperes o la creixent bretxa existent entre les regions més riques i les més desfavorides ha estès la percepció que, en l'actual context de canvi tecnològic i globalització, hi ha territoris que 'no importen', i això està motivant la seva 'venjança política'».